Al setembre de l’any passat vaig publicar en aquesta secció que vostés pateixen un article intitulat Persona. Comentava el cas que durant tot l’estiu s’havia ensenyorit dels mitjans de comunicació, la disputa de Juana Rivas amb el seu exmarit Francesco Arcuri, amb dos fills pel mig. Juana havia fugit amb els fills menors d’edat de la casa que compartia amb Francesco a Itàlia. Després d’una llarga odissea en què va ser convertida a Espanya en una heroïna, al juliol del 2018 el jutjat del Penal número 1 de Granada la va condemnar, per aquests fets, a cinc anys de presó. Rivas va adduir que, si es va fugar amb els seus fills, és perquè escapava dels maltractaments d’Arcuri i per voler protegir la integritat física dels seus fills.
Fins ací, els fets. Ara hauré de dir, perquè amb això no hi caben bromes, que estic absolutament convençut que tots els hòmens hem de ser necessàriament feministes, entenent aquest terme la consecució d’una igualtat real entre mascles i femelles en el món d’avui. Dit això, no deixarà mai de sorprendre’m el devessall d’estupideses i de falsedats que s’ha orquestrat amb el cas d’aquesta pobra dona andalusa, a qui algun(e)s han volgut convertir en una icona de la victimització de les dones, sense massa proves al seu favor.
Pensava que el cas ja no donaria més de si quan, davant la meua sorpresa, el diari El Mundo va publicar fa algunes setmanes les conclusions d’un informe psicològic encarregat per la justícia italiana sobre la relació entre Rivas i Arcuri. Aquest extens paper (177 pàgines) fa una descripció demolidora de la psicologia de Juana Rivas. S’hi diu que Juana “mostra una gran capacitat manipuladora” envers els seus fills, pateix “un greu funcionament mental patològic associat a la desorganització del pensament” i que ha “triangulat” el seu fill major en el conflicte amb el seu marit. La senyora Rivas hi és descrita amb una comprensió “deficient” de la realitat i se la retrata com a “incapaç de comprendre les emocions profundes dels seus fills”. L’autora de l’informe, Ludovica Iesu, arriba a suggerir que, donades aquestes circumstàncies, és millor que els xiquets es queden de forma permanent amb el seu pare…
Llegiu, si voleu, la totalitat de l’article. M’ha sorprés que, en tota la premsa espanyola, només El Mundo se n’haja fet ressò. Ja sé que aquest mitjà, en certes qüestions (els temes catalans, per exemple), grogueja clarament, quan no manipula a cor què vols. Però l’informe és real, i no crec que l’autor de l’article s’haja inventat les citacions entre cometes. Per què els altres mitjans, però, hi han corregut un piadós vel?
He tornat a aquest cas perquè em reconforta que confirme la meua intuïció del setembre del 2017. Només contemplant com l’espectacle que era la suposada faula de la mare-víctima que robava els fills a un maltractador estava clar que hi havia alguna cosa que no funcionava. Però tots –i totes– estaven massa ocupats –i ocupades– imprimint cartellets amb la llegenda “Juana está en mi casa” i inventant-se una bonica contalla d’una pobra dona víctima del típic mascle maltractador i psicòpata.
La primera obligació d’un mitjà de comunicació és buscar la veritat. Caiga qui caiga –i caiga el tòpic que caiga. En el cas Rivas no tot són flors i violes –deia abans i continue dient ara, amb la nova informació disponible. Ni totes les dones són maltractades en potència ni tots el hòmens som violadors i agressors. El cas Juana Rivas n’és un bon exemple. Ara ja no se’n parla, perquè Juana ha passat d’icona feminista a joguet trencat amb la velocitat del llamp, però sospite que l’opinió pública continua posicionant-se al seu costat. Lamente no poder estar-hi d’acord. Com en tantes altres qüestions, tinc la meua pròpia visió del tema, i em paguen per exposar-la. Doncs ací la teniu.
