Diuen que qui no té faena, Déu li’n dona, com si Déu no tinguera cap altra cosa a fer més que entretindre tant de desvagat com hi ha pel món. Per a eixos menesters i altres ja estan polítics, tertulians, periodistes, xarraires de fira… els quals dediquen bona part de les seues energies a excitar els membres de la tribu amb teles acolorides, anuncis d’invasions i de traïcions capitals. L’àgora (les xarxes socials, la premsa, la ràdio, la televisió) és un espai ple d’individus que criden les idees més estúpides amb orgull de vedet.
Confesse que sóc un desvagat, però un al qual no li abellix gens ni mica que li facen perdre el temps. Mentre bade busque faenes que no em facen tastar la meua fel i odiar i malparlar d’una part del veïnat.
Tinc una passió quasi patològica: la d’endinsar-me pels camps de la memòria. M’assec en un marge i escorcolle entre els núvols del cel, entre els cants dels ocells i de l’aigua en passar per les séquies, entre la flaire de les flors, per retrobar records. Col·leccione records que després escric amb la meua ploma en un quadern de tapes dures. Sóc un animal enyoradís. Fa anys que, com un numismàtic, busque el record més antic que la meua memòria puga guardar en algun racó ocult del meu cervell.
En les primeres pàgines de la llibreta conserve quatre imatges velles, quatre flashos. Una és la de ma mare donant-li de mamar a la meua germana i jo demanant-li que també em done el pit. La segona és la d’un camp d’arròs ple d’aigua i la veu de mon pare dient que aquella terra l’havia treballat el meu avi matern. La tercera, el pas d’una comitiva fúnebre pel carrer de baix i la meua àvia Tossa informant-me: «Ton pare s’emporta al cementeri ta güela Perla». I, per últim, la imatge d’unes dones que venien a estendre la roba al terrat de casa. Durant dècades vaig pensar que eren la meua àvia Perla i ma tia Mercedes, però en comentar-li-ho un dia a ma mare em va dir que l’àvia mai no havia vingut a casa a estendre la roba. Potser era un somni o potser eren altres dones de la família.
Aquestes quatre imatges he calculat que es produïren entre els anys 1965 i 1966. Certes dades com ara el naixement de la meua germana o la desaparició de les marjals del terme municipal del meu poble així m’ho confirmen. Jo vaig nàixer en agost del 1962, així que tenia entre tres i quatre anys.
Potser aquests fragments només són restes d’un somni que vaig tindre un dia o rastres de la memòria d’un altre que he fet meues. El que sí que sé és que en repensar-les, en dir-les, en escriure-les no faig sinó confirmar una vegada més que en rememorar comencem a fer literatura. Tot record acaba sent una creació literària més o menys reeixida.
De literatura, com de política, com de periodisme d’opinió, n’hi ha de dolenta, de malintencionada, de mediocre, de bona i de millor, i només qui té el cor seré pot triar.
