Ara fa uns dies, arran de la proposta d’una suposada Llei d’igualtat lingüística, deia jo que no necessitem cap llei més, que en teoria la tan bramada Constitució ja ens la garanteix i que la Llei d’ús i ensenyament del valencià dictamina com l’hem de fer efectiva. És així o no? Es veu, però, que els parlants no tenim aquesta sensació perquè si haguérem assolit la normalitat que ens retornava la Carta Magna, en considerar-nos ciutadans de ple dret, no tindríem aquesta necessitat de buscar més escuts legislatius ni plataformes que ens protegiren la integritat lingüística.
Dic això perquè, amb motiu dels 35 anys de l’aprovació de la LUEV, promulgada el 23 de novembre de 1983 per les Corts Valencianes i aprovada precisament a Alacant (l’única llei que les Corts han aprovat fora de la seu de València), la plataforma Alacant pel Valencià, al voltant de la qual s’apleguen diverses entitats cíviques, polítiques i acadèmiques compromeses amb la normalització de la nostra llengua i la nostra cultura, ha fet públic un manifest per a expressar els aspectes sobre els quals considera que cal incidir per avançar en la normalització del valencià a Alacant. Perquè –no ens enganyem– paradoxalment, en aquesta ciutat, la institució que s’havia d’ocupar d’aplicar la llei i fer visible en justa mesura la nostra llengua no s’ho va acabar de prendre seriosament fins fa un parell d’anys, quan ja n’havien passat 33. I, ara, les sempre ridícules cuites de la política consistorial fan que tornem a recular en el tortuós camí de recuperació dels nostres drets lingüístics.
De fet, l’acte de commemoració va estar acollit, aixoplugat i guiat per la Universitat d’Alacant. Així, a les 11.30h de divendres 23 de novembre, els integrants del la plataforma es van donar cita a la Seu Universitària Ciutat d’Alacant, juntament amb diversos mitjans de comunicació per a la lectura del Manifest de la mà (o millor dit: de la veu) de dues personalitats cabdals per a la cultura alacantina: Francesc Sanguino, director del Teatre Principal, i Alicia Garijo, directora del Teatre Arniches, que han expressat els cinc punts en què es fonamenta l’escrit, que ens recorden, per una banda, la necessitat que les entitats culturals i les administracions públiques fomenten la matriculació dels xiquets i les xiquetes d’Alacant en programes amb una alta presència del valencià, que són programes educatius de qualitat que garanteixen l’aprenentatge plurilingüe, i, per una altra, la necessitat que els mitjans de comunicació locals facen un ús efectiu de la nostra llengua.
Així mateix, pel que fa a l’ús del valencià a l’espai públic, la plataforma Alacant pel Valencià, reclama, entre altres coses, la recuperació i la correcta fixació de la toponímia i que la senyalització siga en valencià. A més a més, les entitats signants del manifest reivindiquen que l’administració pública garantisca que els ciutadans que vulguen usar el valencià ho puguen fer amb completa normalitat. Això implica que tot el personal de la funció pública d’Alacant ha de poder atendre en valencià (i això, ja us dic jo que, ara com ara, no passa…). Finalment, la plataforma anima tots els alacantins i alacantines a convertir-se en valencianoparlants actius.
L’AVL, tot i que no s’ha adherit al manifest, sí que ha volgut participar en l’acte de commemoració, mitjançant una reivindicació i memòria de la Llei d’Alacant en el 35é aniversari de la seua aprovació” de la lectura de la qual es va fer càrrec un dels seus membres, Brauli Montoya, doctor en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant. L’AVL també va recordar que “la nostra llengua és un mitjà d’enriquiment cultural i intel·lectual a més d’una eina útil per a ser utilitzada en tots els àmbits”, i que ho hem de fer “amb normalitat i sense complexos”.
I és que, al cap i a la fi (i açò és una opinió personal), és responsabilitat de cadascun de nosaltres exigir que es respecten els nostres drets lingüístics i que les nostres institucions apliquen les lleis, que són de tots (fins i tot del PP i de Ciudadanos, partits que en els darrers temps han convertit l’ús del valencià a Alacant en una veritable batalla campal sense sentit).
