L’any 1975 es va morir el dictador i de colp i volta van arribar les urgències. Per a uns, la de fer la revolució; per a altres, la de reinstaurar la democràcia i amb ella, si podia ser, la república, i per als de sempre, anar al sastre i canviar la vella camisa blava «que bordaste en rojo ayer» per una jaqueta de parlamentari que li continuara assegurant el sou així com la possibilitat de retindre una parcel·la de poder.
Aleshores, nosaltres teníem entre tretze i catorze anys. Sentíem que els temps estaven canviant a la mateixa velocitat que ho feien els nostres cossos. Els nostres interessos, les nostres urgències, tenien més a veure amb la necessitat de sentir-nos independents i reconeguts en el món dels adults com a iguals que amb els canvis polítics i socials.
El sexe desbancava l’esport de les nostres converses. Teníem la necessitat urgent de saber-ne més, de veure’n, d’assaborir-ne, una necessitat que no sabíem d’on ens venia.
Sempre hem estat uns seductors d’escassos recursos als quals els costava lligar fins i tot amb les cartes marcades.
Encara anàvem a la Casa Social on feien les pel·lícules per a tots els públics, fartets estàvem del Zorro, dels set magnífics i de la mare que els va parir; de Tarzán, però no de la seua companya Jane. Passàvem pel costat del Teatre Cine on projectaven les pel·lícules per a adults com el llépol que s’acosta al mostrador d’una pastisseria.
Un dia ens va arribar la notícia que en poques setmanes s’estrenaria una pel·lícula on es veia un nu integral. No ens ho podíem perdre de cap de les maneres. I com a reputats lladres de sucursals bancàries, començàrem a planejar com entrar al cinema sense cridar l’atenció. Parlàrem d’entrades secretes, de barbes i bigots postissos, de disfresses, de no afaitar-se en setmanes el borrissol que creixia silvestre en les nostres cares.
En un principi n’érem una dotzena, però la por va fer que la majoria abandonaren. Quedàrem només tres audaços, els dos més alts i quallats del grup i jo, que ni tan sols en el moment més àlgid del meu creixement he arribat al metre setanta.
Em vaig posar unes botes camperes per paréixer més alt i vaig decidir arriscar-me.
Arribat el dia, ens clavàrem en la cua entre gent major de díhuit anys. Compràrem les entrades i, contenint la por, l’un rere l’altre lliuràrem al porter de la sala els bitllets adquirits. L’home, atrafegat com estava, ni ens va mirar a la cara. Jo, atemorit pel possible fracàs, encara tinc gravades en les retines les seues faccions.
Ens asseguérem en la primera planta. La pel·lícula era La trastienda, dirigida per Jordi Grau i Solà i protagonitzada per Frederick Stafford i María José Cantudo. Era el relat feixuc i un punt tòrrid d’un drama amorós amb una crítica més o menys velada a l’Opus Dei. La trama transcorria a la ciutat de Pamplona en plenes festes de Sant Fermí.
Ens vam avorrir com a ostres. A punt d’adormir-nos arribà l’escena en què la protagonista, interpretada per la joveníssima María José Cantudo, a la rebotiga si no recorde mal d’una farmàcia, es va traure la roba. Els espectadors poguérem veure en el reflex d’un espill el seu esplèndid nu.
Els tres amics vam fer un crit de sorpresa que es va sentir en tota la sala. El cor ens bategava amb força. Els ulls ens brillaven com si haguérem assistit a una aparició celestial.
De colp i volta vaig descobrir la força, el magnetisme, de la bellesa d’un cos humà i em vaig quedar tocat. Aquella nit vaig escriure un extens poema comparant el cos de l’actriu andalusa amb un paisatge mentre els meus amics en soledat es dedicaven a coses més terrenals, més plaents.
