Dilluns passat va morir a Los Angeles, als 95 anys, Stan Lee. Per als qui no el conegueu, dir que Lee és el creador d’alguns dels personatges de còmic més absolutament universals. Entre ells, Els 4 fantàstics, L’increïble Hulk, Spiderman, Doctor Estrany, la Patrulla X (X Men) o el Capità Amèrica.
Com a guionista, Lee va dotar les seues creacions d’un aire de versemblança notable: els seus herois tenien problemes personals i l’ambient que els explicava era la realitat pura i dura, cosa meritòria en un simple còmic.
També és obvi, però, que els tebeos de Marvel no eren “simples còmics”. Jo encara en guarde una bona caterva. No puc respondre del seu estat de conservació: estan en un armari polsós, en una cambra humida a cals meus pares, i el paper, ja se sap, és molt sensible a tots eixos avatars (la pols, la humitat, el temps). No passa res. En el meu interior, aquestes criatures fantàstiques viuen sans i a estalvi. Foren el meu aliment com a lector infantil i adolescent abans de convertir-me en un lector de llibres. És més: d’alguna manera, vaig acabar llegint llibres perquè havia començat abordant –devorant!- els còmics de Lee en Marvel.
Dissabte passat els amics de la Taula de Filologia Valenciana em van convidar a una taula redona a Borriana –compartida amb Josep Palomero i Adolf Piquer- per parlar sobre si formem lectors en la docència. Vaig tindre ocasió de desgranar-hi el meu escepticisme: en la meua experiència com a professor de Secundària, em feia l’efecte que els alumnes que eren bons lectors ja venien nimbats per aquesta condició des de Primària. Eren alguns contes escoltats o llegits quan eren infants els que havien provocat el miracle. Després, adolescents, els qui no posseïen aquest tresor eren fàcilment desproveïts de la seua condició d’amics dels llibres…
Vaig parlar, a l’acte de Taula, del meu propi origen com a escriptor. A ma casa, vaig explicar, no hi havia llibres (excepte alguna enciclopèdia escadussera a la qual vaig traure tot el suc, com he contat en Història d’Amèrica) i això semblava condemnar-me a la inanició literària. Però vaig descobrir la Biblioteca Municipal, aquell gran depòsit de volums tots per a mi, reservats especialment per al meu únic arbitri. Se’m va oblidar –ai!– recordar el paper dels còmics de Stan Lee en la meua formació llibresca.
Aquell desgreuge el desfaig ara, amb aquest article. In memoriam Stan Lee, un dels grans del grapat de ficcions que ens han fet ser els humans que som.
