El meu veí es mira cada dia a l’espill i no es reconeix.
Entra a la cambra de bany, descobrix l’individu que viu a l’espill, el saluda, parla amb ell de l’oratge i, com que no li respon o li fa carasses, acaba enfadant-se. Quan ix li recrimina a la dona que haja deixat entrar a casa eixe pocavergonya.
El meu veí té demència senil des de fa cinc anys, cinc anys durant els quals també se li va descobrir un tumor al renyó. La família es pensava que el càncer a la seua edat el mataria, però no, els cirurgians aconseguiren extirpar-lo amb èxit.
Dia que passa any empeny, i ell cada dia passeja amb el seu bastó agafat del braç de la dona. Mira cada façana del veïnat i pregunta qui viu a cada casa. La decrepitud avança pel seu cos amb la lentitud d’una tortuga centenària.
Ha viscut més de nou dècades, ha soterrat un fill i quasi tots els seus germans, i això que ell era el major d’una família nombrosa. És un home baix, prim, en un temps de complexió atlètica, conserva tot el cabell de color argentat.
En la dècada dels cinquanta del segle passat emigrà al País Valencià des d’un poble de la Manxa famós per les seues llacunes. Durant més de vint-i-cinc anys i fins a la seua jubilació forçada per la reconversió industrial de la dècada dels setanta, treballà en una fàbrica d’escalfadors i botelles de càmping gas. Quaranta hores setmanals tancat en un recinte amb centenars d’individus vestits de blau, amb el soroll de les màquines, amb la sentor de la soldadura i el greix.
Ell, que s’havia criat plantant i segant blat, podant les vinyes i collint raïm als camps immensos del seu país eixut, perdut en algun racó polsegós de la memòria, no s’acabà mai d’acostumar a estar tancat durant tantes hores.
«Tots els dies són iguals», ho diu com una sentència un altre veí del carrer, de la mateixa generació. Un home de cabells blancs, corpulent, amb un somriure franc i una conversa distesa que busca sempre complicitats. Quan es cansa de fer encreuats i de veure telenovel·les, camina d’una cantonada a l’altra del carrer. Fins fa uns deu anys encara eixia amb el gendre i els amics amb la bicicleta a la carretera a fer quilòmetres. Ara no pot, els anys pesen com a lloses i el cor se li ha afeblit. Té una memòria extraordinària. També va treballar a la fàbrica d’escalfadors i botelles de càmping gas. No li agradava la faena, però calia guanyar-se la pataqueta. Té una por cerval a la mort. És conscient que cada dia li ronda més a prop. Ha vist desaparéixer bona part de la seua generació i de la generació que el seguix.
Els dos veïns foren companys a la fàbrica. Hores compartides entre el soroll de les màquines i aquella sentor a soldadura i a greix.
El futur que tenen entre mans és escàs, el present és un veler sense vent i el passat, un d’ells l’ha perdut. Quan l’altre passa al seu costat li pregunta a la dona: «Qui és este home que em mira?». «Treballava amb tu a la fàbrica». «Jo no el conec», i la tristesa i el desconcert neguen el veí que conserva encara la memòria.
