La primera vegada que vaig veure Juanjo Torres va ser una vesprada d’estiu en què m’havien furtat la bicicleta. Durant hores la vaig buscar pels carrers del poble sense èxit i, de colp i volta, va i apareix un xicot grandàs pujat en ella que l’aparcava en el mateix lloc on jo l’havia deixada mentre, amb una innocència i una seguretat colossals, em deia com a justificació del seu acte: «Me apetecía dar una vuelta». Era la mateixa innocència i ingenuïtat que anys més tard el vaig veure en acabar una jornada de recollida d’albercocs, quan el cap de colla ens va donar permís per agafar uns pocs fruits de terra per a consum domèstic i el cap el va pillar omplint un cabàs d’albercocs de terra però, també, de l’arbre. L’home, sobtat, li va preguntar: «Però què fas?», a la qual cosa ell li va respondre: «Es que son pa mi cuñao». El deixà desarmat, tot preguntant-se qui devia ser el seu cuñao.
Juanjo Torres des que havia acabat l’escola que va treballar de jornaler al camp. Primer ho feu acompanyat del seu pare, un home seriós, oriünd d’un poblet de la província d’Albacete, i després sol.
Es carregava el cabàs o el caixó ple de fruita al llom i eixia pel dau corrent com una locomotora de vapor. Un li va traure de malnom la trilladora de Cuerpo. En una ocasió es va endur per davant un company que s’incorporava des de la seua fila al dau amb gran parsimònia, el deixà en terra tot atordit envoltat de taronges. No era estrany el dia en què no acabara amb les cuixes escaldades.
No hi havia maldat en ell; era, és, bo i innocent. Per aquell temps pareixia un padró municipal de carn i os. Coneixia el nom, el malnom i l’origen d’una gran part de la població i dels que no coneixia en tenia sempre alguna referència. També qui eren les dones i les nóvies de cadascun dels membres de la colla i si eren boniques o no. Quan ho eren, ho corroborava amb un somriure de ratolí. I tot seguit confessava que ell també esperava trobar una bona xica un dia, treballadora, per a formar junts una família.
La seua ingenuïtat feia que es convertira en víctima de no poques bromes, algunes realment cruels. Un matí, mentre la colla esperava en un bar que escampara la tempesta, un grup el convidà a fer-se un barrejat. Més content que un gínjol, va acceptar-hi. Com que li va agradar, li preguntaren quants més se’n prendria i ell, sense adonar-se que havia caigut en el parany que li havien parat, va contestar: «Todos los que haga falta». Agafà un pet com un xurro. Anava gat perdut. La broma se’ls havia anat de les mans. En tornar a la finca que havien de collir, encara continuava plovent. Per tal que se li passara el pet, el posaren en un cantó de l’alqueria empomant la pluja com un estaquirot. Va agafar un refredat descomunal.
Mentre hi havia faena, Juanjo Torres treballava i ho feia amb alegria, encara que fora dia de festa. En tornar a casa ajudava la seua mare en les tasques domèstiques.
Un dia, en acabar la jornada, el corredor el va deixar al camp perquè esperara el camió i ajudara a carregar-hi els caixons plens i la resta ens en vam anar a casa. Prop de les dotze de la nit tocaren a la porta de cal corredor. Era la mare de Juanjo Torres que preguntava si sabia on era el seu fill, que encara no havia tornat des que a hora de matí se n’havia anat a treballar.
El corredor, espantat, va agafar el cotxe i va tornar al camp on hores abans l’havia deixat. En arribar es va trobar Juanjo Torres assegut a la vora dels caixons amb un somriure als llavis: «Buenas noches. Aquí esperando el camión».
L’altre dia el vaig tornar a veure. Encara que fa mil anys que no anem a treballar junts, sempre té una estona per a conversar amb mi. Em conta com li ha anat la campanya, les baixes que hi ha hagut en la colla, n’ha enterrat ja uns quants, i se’n recorda amb alegria dels temps en què junts collíem els fruits de la terra.
Acaba de fer seixanta-quatre anys, l’any que ve diu que es jubila. Ningú no li farà cap festa, una festa de comiat que sens dubte es mereix.
