La temuda pàgina en blanc dels escriptors no és habitual en la vida. Afortunadament. Arriba setembre. Torna a sonar el despertador i comences a enfilar els grans que conformen el teu rosari de dies. T’alces, fas una dutxa, esmorzes, te’n vas a treballar, etcètera. I això, aquesta rutina que tems quan, a finals d’agost, comencen a desfilar per la televisió els anuncis de les insòlites col·leccions que ningú que conec ha acabat mai, no és sinó una benedicció. Perquè, a veure, qui voldria despertar‑se cada dia sense saber on és, qui voldria haver d’enfrontar‑se quotidianament amb cares de persones que no recorda gens i que, no obstant això, li parlen amb familiaritat i fins i tot li ordenen coses que no entén, alça’t del llit i renta’t les mans amb sabó. Què és, el sabó, i com s’usa? Perquè hi ha un dia en aquestes vides de pàgines en blanc, en què ja no se sap què és el sabó ni com es renten les mans, i deu ser tan i tan desconcertant acarar‑se al món d’aquesta manera… Veure tot d’objectes i ignorar‑ne l’ús i la utilitat, contemplar el prestatge del bany ple de pots, ampolles i raspalls i no saber, no recordar què ni per a què.
Potser sembla molt suada, aquesta idea que diu que només apreciem les coses quan hem estat a un pèl de perdre‑les, però a mi em va de meravella quan el despertador sona cada dia i m’aboca a la beneïda rutina. No he estat mai a un pèl de perdre la memòria, ni d’enfrontar‑me a la vida en blanc cada dia, però no em cal per apreciar i agrair cada gest de la vida quotidiana i rutinària. Perquè no deixa de ser un miracle saber on tinc desades les sabates, rentar‑me les dents amb el raspall adequat, distingir perfectament les ampolles de sabó i de xampú i el pot de la crema hidratant. Sé encendre el foc i fer‑me un cafè i recorde, mentre me’l prenc, els assumptes pendents, els problemes pendents. Agafe les claus de casa, vaig a treballar en bicicleta, gaudisc de l’aire que m’acaricia la pell mentre les cames recorden, totes soles, com han de pedalejar. I aquesta sensació de meravella que em percudeix, aquest sentiment de miracle diari, sí que els voldria per sempre més, ben impresos en l’ànima, com una rutina escrita amb lletra clara i inesborrable en la pàgina en blanc de cada dia.
