En alguna part del món, ara mateix, deu haver algú que està a punt de suïcidar-se o que acaba de descobrir el cadàver d’una persona estimada. Segons les estadístiques, una persona se suïcida cada dia al País Valencià. L’any 2016 es llevaren la vida 336 persones que convivien amb nosaltres i, al món, se’n suïciden unes 800.000 cada any. Haurem de reconéixer, per les xifres esmentades, que el suïcidi és una de les principals causes de mort al nostre món individualista, competitiu, agressiu i cada dia més deshumanitzat.
Per això, des de fa uns quants anys, diverses institucions i associacions d’arreu del món, més o menys vinculades a la salut pública i el benestar individual, proposen dur a terme, tal dia com hui, una sèrie d’actuacions per a la prevenció del suïcidi.
Es tracta, sobretot, de combatre la solitud i la desesperació, dos mals que ens afecten des que el món és món però que s’han aguditzat en els nostres dies i que, segons els experts, són les causes principals que aboquen una persona a llevar-se la vida d’una manera voluntària i conscient.
Amb els lemes “Trenquem el silenci, parlem del suïcidi” i “Viure és l’eixida”, la nostra conselleria de sanitat intenta també, des de fa anys, evitar els suïcidis amb un pla de prevenció. Una altra entitat implicada en l’assumpte és el telèfon de l’esperança, que s’ocupa també de les persones que porten dol perquè algun ésser estimat es va llevar la vida.
En parlar d’un assumpte tan delicat, tots els especialistes ens diuen que el paper dels mitjans de comunicació és clau per a evitar les tragèdies personals que ens poden abocar al suïcidi. Cal no tractar l’assumpte de forma sensacionalista, no donar detalls escabrosos, informar de manera precisa, ètica i responsable, obrir ponts de diàleg sobre com podem comprendre i ajudar els altres des del nostre paper de parents, amics o professionals.
Quan s’analitzen les principals causes que aboquen una persona a llevar-se la vida, més enllà de la solitud i la desesperació, ens trobem amb desplaçaments forçats; amb un problema d’aculturització que equival a no considerar-nos membres de cap col·lectiu humà; amb les conseqüències de traumes i abusos del passat; amb l’aïllament que molta gent vol disfressar d’intimitat; amb conflictes personals de diversa índole relacionats amb el treball, les depressions, els dolors crònics, la pobresa, les drogues…
I com podríem evitar caure en la temptació d’acabar amb la nostra pròpia vida? Diuen que hauríem de saber adaptar-nos als canvis, que convé tindre confiança en el futur i esperances fonamentades, que unes bones relacions personals i un entorn amable, acollidor, són les millors vacunes contra el suïcidi.
Tot això, naturalment, quan parlem de persones, d’individus; però tal dia com hui, vespra de l’11 de setembre, no podem obviar que tot això també ho poden sofrir els pobles i si pensem en una bona part del poble català que eixirà demà als carrers, haurem de reconéixer que, com ens passa als valencians, no poden confiar en l’ètica i la responsabilitat dels mitjans de comunicació; que uns i altres arrosseguen traumes i abusos seculars; que no tenim cap motiu sòlid per a confiar en el futur i que l’entorn on ens movem no és ni amable ni acollidor. Potser hauríem de fer alguna cosa per a evitar, també, el suïcidi dels pobles, perquè una vida humana no té preu, però la vida d’una societat sencera, d’una cultura, d’uns quants segles d’història és encara més cara.
