«El temps és un rastre d’imatges / que retornen una matinada humida, / seran estos núvols de pluja, / este lent despertar de la mirada / que avança i torna de dies semblants». Aquesta estrofa d’un dels poemes que més m’han seduït del darrer llibre del poeta catarrogí Berna Blanch, Amb línies vives, m’ha fet pensar en les diverses imatges que aquests darrers dies d’agost em venen a la memòria, dies que entre l’olor a salobre de la mar refrescant i sensual comença a sentir-se la flaire a murta i a pólvora als carrers i les places dels nostres pobles.
I entre tota una llarga sèrie d’imatges, no sé per què, m’ha vingut al cap una fotografia en blanc i negre del meu pare assegut en un escaló de la plaça de l’ajuntament, enmig de canons i bateries per a les carcasses, amb la gorra posada lleugerament de costat, el mocador lligat al coll, el puret fort en la mà, el ventre dibuixant una esfera i aquella mirada de murri que anys més tard destruirien les cataractes. Mon pare, aleshores, treballava de pirotècnic (pillotècnic, en deia ell). Li va ensenyar l’ofici Juan el Coeter. Recorde que aleshores posava una publicitat en el llibret de festes que deia amunt o avall així: Pirotecnia Arnal. Con su oficial en la población Nelo Pep y sus ayudantes el Rullo y el Nano.
Els tres eren bevedors, homes de bar. El Rullo, un home sec, nerviós, xarraire, una mica entabanador i negociant, es passava les hores en un o altre establiment (quasi totes), poques vegades el llogaven i quan ho feien, sovint, abans d’arribar al tall de la faena, ja en portava més de tres i quatre en el cos. Quan venia a per traques a casa discutia també sovint amb ma mare, que com una lloba defenia el preu del producte.
El Nano, a qui tots li deien Miquel com el seu pare però que en realitat el batejaren com a Vicent, era el més jove de tots tres, també el més tranquil. Menut, prim, amb un somriure franc, sabia traure bones raons de davall de les pedres si calia per a justificar-se i també era una mica desvergonyit, però sense abusar. Quan la calor castigava més del compte el podies trobar dormint davall d’un arbre a la plaça de l’ajuntament o fent la becadeta en la vorera. Era un home de bon tracte i de parlar entenimentat. Diuen que un dia el va agarrar un bou embolat i l’estampà contra una finestra amb tan mala fortuna que els ferratges de les boles es quedaren enganxats en els ferros de la finestra. Allò era un infern d’espurnes adornades pels brams de la bèstia. Tots els presents es pensaven que el bou l’havia rebentat. Quan l’animal va poder alliberar-se, per a sorpresa de tots aparegué el Nano espolsant-se la samarreta i els pantalons.
A pesar de la seua afició a alçar el colze i castigar amb persistència el fetge, l’oficial i els seus ajudants mai no tingueren cap contratemps ressenyable amb la pólvora.
Quan mon pare es va posar malalt i va deixar de beure i de fumar no podia suportar el discurs ni l’alé de fumadors i de bevedors. Poc després es va morir, uns anys més tard també ho feu el Rullo. El Nano, per la seua banda, desaparegué durant alguns anys del poble, deien que se l’havien emportat al sanatori de Portaceli, que estava tan malalt que no li quedaven més que dues rosades. Passaren els anys i tots els que el coneguérem l’havíem donat per mort i enterrat.
Un matí, en eixir ma mare de l’ambulatori, se li va acostar un individu mal vestit i mal afaitat, molt prim i li va preguntar: «Lola, em coneixes?», ma mare el va mirar de dalt a baix i tot seguit li va respondre: «Clar que et conec. Però, tu no t’havies mort?». Hi ha qui, com aquest rastre d’imatges de Berna Blanch, sempre torna, fins i tot de la mort, potser perquè és més antic que la mateixa memòria.
