És evident que el taxi ha protagonitzat el conflicte de l’estiu. En la seua pugna contra les VTC (Uber, Cabify), els taxistes van paralitzar les grans ciutats fa pocs dies i només han desistit de la seua actitud agressiva quan els han promés, des del Ministeri, accedir a les seues peticions de controlar les llicències del sector.
La meua opinió és que serà difícil posar portes al camp: si un cotxe d’Uber fa el mateix trajecte que un taxi a meitat de preu, quant de temps tardarà un client normal a preferir-lo?
Dit això, m’agradaria explicar que, en mitja vida d’anar pel món, he pogut comprovar que el gremi del taxi alberga alguns dels pocavergonyes més acreditats de qualsevol ofici. He tingut experiències al·lucinants amb taxistes en tres continents. Ara, n’explicaré tres.
A Istambul vaig recalar fa sis o set anys amb el fotògraf Ramon Usó. Ramon i jo formem un tàndem professional molt fructífer: a l’estiu anem a fer voltes pel planeta, fent reportatges que prèviament aparaulem amb diferents mitjans. Aquell estiu, a la ciutat més occidental de Turquia, ens acomiadàvem educadament d’un taxista tot lliurant-li un bitllet de curs legal. Davant la nostra sorpresa, l’individu en qüestió es va amagar el bitllet i tot seguit, posant cara de pòquer, ens assegurava que no li l’havíem donat. Crec, llavors, que vam reaccionar de manera pusil·lànime, però, què hauríem d’haver fet? La policia –que només parlava turc– s’hauria rigut de la nostra denúncia. I és evident que si el taxista actuava així és perquè tenia molt assajada l’enganyifa i estava segur de la seua impunitat…
Uns anys després, a Sant Petersburg, va ser baixar del tren que ens hi portava des de Moscou i topetar-nos amb un amable servidor del gremi del taxi que ens preguntava quin era el nostre hotel. Quan li ho vam dir, el conductor va traure àgilment un full plastificat amb les “tarifes” des de l’estació a l’establiment que li havíem comunicat. Només calia seguir al recte l’avinguda Nevski per uns 25 euros. No ens va semblar una tarifa desorbitada, així que vam acceptar. Quina seria la nostra sorpresa, però, quan, en demanar un taxi des de l’hotel per a fer el trajecte invers –i havent demanat jo a la recepcionista que ens informara de la tarifa oficial– vam descobrir que es podia fer per tot just un euro i mig al canvi…
L’experiència més extravagant –i perillosa– de les que m’han enfrontat al gremi dels taxistes va ser a Cuba l’any 2009. Hi realitzàvem un reportatge sobre els jueus de l’illa per al diari Público. Havíem bifurcat els camins i jo bambava pels voltants de la sinagoga del Vedado. En un moment donat, em vaig veure en l’obligació de fer cap al centre i vaig demanar a un dels taxis informals de la zona (vehicles privats que en feien la funció) si m’hi podia dur. “Amb molt de gust”, va proclamar un tipus prim amb somriure de ratolí. Em va demanar dos CUC (pesos convertibles) pel viatge i li’ls vaig lliurar. Vam emprendre el trajecte, doncs, però, en un moment donat, vaig advertir que, en lloc d’anar cap al centre, ens n’estàvem allunyant. Vaig preguntar al conductor però no vaig obtindre cap resposta. Amb tàcita diligència, el tipus em conduïa cap a un lloc ignot, així que només vaig tindre l’opció, amb tot la meua sang freda, d’etzibar-li: “O paras o me tiro”.
En aquell moment, el vehicle ja estava pels voltants de la plaça de la Revolució. Siga per por a la meua amenaça o siga pel que siga (a la zona, vaig comprovar després, hi havia molta presència policial), el tipus va parar, cosa que vaig aprofitar per a llevar-me el cinturó de seguretat, replegar els dos CUC d’una manotada i baixar del taxi.
Amb aquesta experiència, més alguna altra amb el gremi a dins d’Espanya no massa afalagadora, he de confessar que no simpatitze gens amb les revindicacions del sector del taxi. No dic que no hi haja taxistes honestos. Els deshonrats que hi he conegut, però, m’han dissuadit d’admirar-los…
