Sueca, el meu poble i el de vostés, sempre que vinguen amb bones intencions, té tres patrons religiosos que, en realitat, en són quatre: la Mare de Déu de Sales, el Crist de l’Hospitalet i Abdó i Senén, els Benissants de la Pedra, que els devots suecans celebren tal dia com hui. El nostre paisà Joan Fuster va tindre una bona relació amb tots, per açò o per allò, i ens ha deixat algunes pàgines ben divertides sobre el tema, sense beateries però també amb respecte, com intente fer jo, que sóc fusterià de base.
Fuster va acompanyar sa mare, cada diumenge durant molts anys, a oir missa al Convent, que és el nom que els indígenes amb una certa edat donem a l’església de la Mare de Déu. L’Hospitalet està a menys de cent metres de la casa del carrer de Sant Josep on Fuster va viure sempre. I les imatges dels Benissants que es veneren a l’ermita de la Muntanyeta dels Sants són obra de don Juan Fuster, el pare de l’escriptor, que les va tallar quan les anteriors van desaparéixer.
Si hem de fer cas de la tradició, sota l’altar modest de l’ermita, on es va casar la meua filla i va ser batejada la meua néta, hi ha unes relíquies, humils, dels màrtirs perses: uns ossets dels peus o de les mans que passaren per Roma, Arles del Tec, Sagunt i València, abans d’arribar a Sueca per a protegir els camps d’arròs contra les pedregades, a mitjan segle XVIII.
La llegenda diu que l’abat Arnulf, de Santa Maria d’Arles, va anar a Roma i portà, en secret, els cossos dels Benissants, sense els caps, al seu poble, amagats dins d’uns bidons plens d’aigua. Encara ara, cada any, els monjos de l’abadia obsequien amb un got d’aquella aigua miraculosa que brolla del sarcòfag on es guarden les relíquies tots els qui ho demanen en la llengua del país, que és la nostra. No em consta que haja millorat cap malalt en beure, però tampoc s’ha posat pitjor…
Abdó i Senén eren els patrons dels camps valencians fins que sant Isidre, madrileny que preferia resar a llaurar la terra, els va desplaçar en els cors i les capelles dels llauradors amb fe. Eren perses i foren martiritzats i decapitats a Roma per no abjurar de l’única religió sense la qual la salvació no és possible.
Però, a Geòrgia, hi ha un monestir menut i preciós, Motsameta, amb una bellíssima capella dedicada a David i Constantí, dos germans que foren martiritzats i llançats al riu Tskaltsitela, el de l’aigua roja, representats amb una iconografia exactament igual que la dels Benissats que va tallar el pare de Fuster, amb una lleugera diferència: ells porten uns singlots de raïm a les mans i els suecans, dues espigues d’arròs.
La tomba on es conserven, sencers, els cossos dels dos germans georgians és un sarcòfag que hi ha dalt d’un altar de la capella, plena d’icones tan antigues com belles. Per sota de l’altar hi ha un passadís, com en molts altres monestirs de Geòrgia. I la llegenda diu que si passes tres voltes per sota de la tomba, de genolls, i demanes un desig, es farà realitat.
Jo vaig demanar que la meua filla i el meu gendre, dos d’aquells joves que, segons algun ministre de treball, se n’anaven tan lluny perquè els agradava veure món i viatjar, tornaren a casa aviat, sans, estalvis i feliços, com ho estan ara, amb tots els matisos que comporta això de viure. Potser trobar uns treballs aproximadament dignes més a prop de casa va ser un miracle i per això diuen que el sant com més lluny, més “milagrós”.
