Crec sincerament que una de les petites tragèdies quotidianes del nostre temps és la d’entaular-se tot sol o, pitjor encara, davant d’un mòbil o un televisor. Alguns de vostés em diran: «Mira que eres exagerat!»; altres em respondran: «Més val sol que mal acompanyat». Veure una persona menjant en soledat em provoca una gran tristesa. Quan el dissortat protagonista he estat jo, he trobat el menjar insípid. Si la cuina és un art, entaular-se és un ritual social de primer orde. D’entre tots els àpats del dia, trobe que l’esmorzar és un dels costums nostrats que més m’agrada i no perquè puga ser considerat com un tret identitari de la tribu. Però només el practique si tinc algú que m’acompanye.
Treballe sol o acompanyat de desenes d’espectres, és el que té l’ofici que he elegit. Quan rep una visita que m’espanta muses, donyets, fantasmes i mots, solc anar a esmorzar amb la seua companyia al mateix local de sempre. Sóc un individu de lleialtats contrastades. No en diré el nom, només que té unes vistes magnífiques sobre la plaça de l’església del meu poble, un temple construït a finals del segle XVI.
Allí, Valero, el propietari, ens oferix una variada col·lecció de truites, també té llom, botifarres, llonganisses, xoricets i altres productes dignes de consideració.
No sóc partidari dels esmorzars multitudinaris, vull dir, de més de cinc comensals, on tot el món parla i ningú atén l’altre. Gaudisc d’allò més amb poca gent, compartint conversa i taula.
M’agrada, mentre escolte, mirar amb atenció les taules que ens envolten, sóc una mica tafaner, ja m’ho perdonaran vostés, però és el que té l’ofici: que sempre vas buscant personatges per als teus relats.
Al mateix local que vaig jo sol anar Pepe Claramunt amb un petit grup d’amics. Pepe ha estat un dels millors futbolistes valencians de tots els temps. Un d’aquells jugadors que aconseguien crear afició.
Pepe conversa amb els seus contertulians d’una manera reposada, exposant els seus arguments sense estridències, només les expressions del seu rostre delaten si hi ha preocupació, indignació, dolor o alegria en les seues paraules. Parlen de futbol, però també d’actualitat política.
Recorde el temps de la meua infantesa quan Pepe Claramunt era un mite de l’esport, aleshores tots els bars del poble tenien una foto seua penjada en alguna paret. El pas del temps les feu engroguir i després les feu desaparéixer.
Pepe Claramunt com el també futbolista Antonio Pujades, com Paco Cabanes el Genovés en la pilota o Pep Gimeno el Botifarra en el cant tradicional són d’aquells individus que estimaven i dominaven el seu ofici, un ofici amb el qual emocionaven i unien la majoria dels valencians, i no els diré cap secret en afirmar que aquest no és un poble amb referents que li agrade compartir. Hi ha qui ens vol dividits i enfrontats i posa tota la carn en la graella per fracturar la societat valenciana.
Recorde nits i vesprades de glòria davant de la televisió, un aparell en blanc i negre i un futbol a tot color. Pepe i el seu germà Enrique sobre la gespa de l’estadi Luis Casanova, acompanyant Abelardo, Sol, Anton, Paquito, Forment, Pellicer, Anibal, Sergio, Tatono i el gran Valdez, i amb ells tots els veïns del poble, de la comarca, del país fent seus els encerts, patint en cada pilota perduda, plorant d’alegria en cada triomf, lamentant-se en cada fracàs.
S’alça Pepe de la taula i, en reconéixer-lo, el meu company, hui Tomàs de los Santos, amb el somriure de l’infant que jugava al futbol pels descampats i les places de la ciutat de València, s’acosta i el saluda alhora que li demana fer-se una foto amb ell. Pepe accepta i em toca fer d’improvisat i maldestre fotògraf.
El mite continua viu i a mi, ja veuen, això em fa feliç. Un ratpenat ja centenari sobrevola l’escena.
