“Hay que sembrar el terror, hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensan como nosotros”. Acollona, eh? Paraules pronunciades pel general Mola el 19 de juliol del 1936. Vuitanta-dos anys abans que jo començarà a escriure aquesta columna el mateix dia que el TSJ anul·la parcialment el Decret 6/2007 que regula l’ús administratiu i institucional del valencià. Una manera més de “dejar sensación de dominio” a tots aquells que no pensem i no parlem com ells.
En un Estat que manté presos polítics des de fa vuit mesos sense el més mínim àpex de vergonya de cara a Europa, no ens hauria d’estranyar que alguns jutges feren política en lloc de fer justícia i la ciutadania es quede tan tranquil·la. De fet, hi ha qui diu que la política ho és tot i que tots fem política d’una manera o d’una altra en cadascun dels nostres actes quotidians. En qüestions de llengua la politització és malaltissa. I és que, no negarem que brandar la bandera de la llengua per guanyar vots i tapar boques ha donat un bon rèdit polític a certs partits durant dècades. Alguns fins i tot brandaven la bandera lingüística sense fermesa, sense a penes convicció, segons bufara el vent. S’ha vist ara en alguns dels socis del Govern del Botànic als quals, amb les eleccions a la vista, la llengua els fa venir cagarrines i donde dije Diego digo digo…
El cas és que jo, tot i que puga admetre que “política ho és tot”, no deixe de sorprendre’m de la facilitat que té la gent per saber de qüestions de llengua. Tothom hi pot opinar. Els jutges també: amb la impunitat que dona una toga, em fa l’efecte que opinen en lloc de jutjar. Si fem un paral·lelisme i posem per cas que l’OMS decideix que tothom ens hem de vacunar contra l’hepatits A, no em veig cap partit polític interposant recursos al TSJ perquè a part de la ciutadania li fan por les agulles. No em veig jo la gent manifestar-se perquè l’esmentat organisme recomana usar preservatius per protegir-se de les malalties de transmissió sexual. És pura qüestió de lògica i de sentit comú: qui coneix un tema se n’ocupa i tots tan contents. De llengua, però, tots en sabem més que ningú i ens permetem el luxe d’obstaculitzar ara sí ara també la faena dels qui s’han d’encarregar de dissenyar una estratègia que faça efectiu el que diu la inamovible Constitució que se suposa que garanteix les llibertats de tots els espanyols: la llibertat d’expressió entre elles.
Vulnerar els drets lingüístics dels valencians a cop de recurs, de maça i de toga, evitar que puguem usar la nostra llengua en l’àmbit administratiu, obligar-nos a usar el castellà amb la resta de territoris catalanoparlants –no cal dir-ho– és una prohibició encoberta sota una perífrasi d’obligació; és una manera clara de seguir sembrant terror per mantenir el jou i de desvertebrar el país. Nosaltres els valencians, però, ja fa més de tres-cents anys que vivim amb el pes de l’opressió i de la servitud i, malgrat tot, hem arribat fins ací i hem sabut mantenir la dignitat de la nostra llengua i superar la por. Endavant, doncs. Nosaltres, pel valencià.
