L’església catòlica i molta gent de mar que no és d’església celebren tal dia com hui la festivitat de la Mare de Déu del Carme, que fa ja molts anys que va substituir sant Elm en el patronatge dels pescadors, els mariners i els navegants en general, inclosos els professionals de l’Armada Española, que la veneren com a patrona i li canten sovint la Salve Marinera, com deuen recordar molt bé tots els que feren de marinerets, com jo mateix, fins que es va abolir el servei militar obligatori.
Fa tres o quatre segles, si no m’han informat malament, la Mare de Déu del Carme era també la patrona dels jugadors de pilota i d’uns funcionaris amb molt mala reputació: els botxins. Per això, cada any, tal dia com hui, els botxins s’acostaven a la capella més pròxima i encenien tants ciris com víctimes havien ajusticiat al llarg de l’any; un acte de pietat que devia costar uns bons diners perquè la cera, per aquell temps, no era barata.
Encara que l’ofici de botxí causava repugnància als ciutadans honrats, que procuraven no tindre contacte, ni social ni menys encara físic, amb aquells homes, les execucions públiques tenien sempre molta audiència i diuen que s’aprofitaven per donar lliçons de convivència a les criatures. Els pares i les mares portaven els fills a contemplar aquells espectacles macabres i exemplars i quan el botxí executava la víctima, els fotien un bon calbot dissuasiu. D’aquella manera, els xiquets associaven la figura sinistra del botxí al dolor i el castic i procuraven no desviar-se mai del bon camí.
Per aquell temps, a València hi havia fira des de la vespra i les parades més visitades eren les que venien fruita, flors, marialluïsa i panolles de dacsa torrades. La plaça del Carme s’ornava amb fanalets de colors i lluminàries i, tant al Grau com a la ciutat, hi havia processó, missa i sermó. Després, la gent ballava, assistia a espectacles pirotècnics o s’emocionava amb les corregudes de bous…
En els nostres dies, quasi tots els pobles valencians que toquen la mar commemoren la festa del Carme i en molts llocs hi ha processons marítimes que passegen amb barca les imatges, generalment modestes, de la Mare de Déu. Encara que cada poble té les seues peculiaritats festives, un dels costums que ja podem considerar tradicional en les processons marítimes del Mediterrani és tirar un ram de flors a l’aigua per cada mariner o pescador que ha mort a la mar exercint el seu ofici.
Com és natural, cada família o confraria s’ocupa només dels ofegats que els afecten perquè, si no fóra així, fa anys que el Mediterrani s’hauria convertit en una estora de flors o de corones funeràries: una per cadascuna de les persones, homes, dones i, sobretot, xiquets, que han mort en la nostra mar quan intentaven fugir de l’infern creuant un Pont de Mar Blava que la colonització, primer, i la desídia, després, han convertit en un cementeri.
