Qui dia passa, any empeny - 2 de juliol

Tal dia com hui de l’any 1885 va morir a València, d’un atac d’urèmia, Teodor Llorente, que va ser la personalitat més influent de la Renaixença Valenciana. Llorente –ploren-te en el valencià del Levante– havia nascut el 1836 i es va donar a conéixer com a traductor al castellà d’alguns poetes francesos la influència dels quals es deixa veure en els seus primers versos, publicats l’any 1885 amb un títol ben expressiu: Llibret de versos. Per aquell temps ja feia anys que Llorente havia iniciat la seua carrera periodística al diari La Opinión, una capçalera valenciana que es va convertir en Las Provincias quan la família del poeta va adquirir el diari i ell en va assumir la direcció, fins a 1904, quan la va heretar el fill.

Teodor Llorente era un home decididament conservador que considerava el passat immutable i no semblava disposat a tolerar que els joves renaixentistes valencians anaren més enllà del terreny estricte de la literatura. Els següents versos són una mostra de la seua intransigència social, que inclou una desqualificació automàtica dels seus contrincants, un mètode que els seus deixebles han fet servir sovint des d’aquell temps.

No és un signe del geni fosca posar la cara,

aquells que sovint riuen és que el cor tenen sa;

per festiu, nostre poble, que és bo i honrat declara:

si algú hi ha que mai riga, eixe no és valencià.

Probablement no és el millor poema que s’ha escrit en valencià però concentra tots els tòpics que van caracteritzar la nostra Renaixença: un poble festiu, bo i honrat que condemna els qui no es prenen la vida com una festa contínua: no són valencians i no hi ha res més a dir.

La classe social que representava Llorente estava tan satisfeta d’ella mateixa i tan segura que les seues idees eren les úniques vàlides per a progressar que fins i tot repartia, com Zaplana, Camps, la senyora Bonig o la difunta Rita, patents de “valenciania”: qui no pensa com ells, adoctrina; qui no combrega amb les seues idees reaccionàries, és un traïdor; qui no considera que viure “vora el barranc dels Algadins” equival a viure al paradís, valdria més que se n’anara a viure a Etiòpia.

Llorente no sols va dirigir durant molts anys el diari més influent de València sinó que també va presidir durant molt de temps la màxima institució cultural de la ciutat: Lo Rat Penat, que publicava una volta a l’any els llibrets que recollien l’obra del poetes guardonats en els Jocs Florals, uns versos que no eren, precisament, revolucionaris.

Així i tot, encara és un misteri saber per què Llorente i els seus amics s’esforçaren a recuperar la llengua dels nostres clàssics, però només de forma testimonial, sense emocions ni riscos, aliens a la realitat del país i de la gent que l’habitava. Una gent que, el mateix any que va faltar el poeta, va passar fam per culpa de la sequera i va protagonitzar els luctuosos Fets de Cullera, un enfrontament social entre la classe dirigent valenciana, que havia coronat el poeta Llorente en un acte celebrat durant l’Exposició Regional de 1909 –la mateixa que va consagrar l’himne de Serrano i Tous– i uns jornalers que passaven moltes privacions i, per tant, ni tenien ganes de riure ni de cantar tots a una veu.