He de dir-vos que aquesta setmana pensava permetre’m el luxe i el caprici de compartir amb vosaltres un text una mica més literari del que us file habitualment, perquè després de tot el curs redactant ressenyes i preparant classes teòriques, a una li ve de gust recordar que en altres temps ha fet literatura. Tanmateix ja sabeu que la llengua em perd, en molts sentits… I és que, de fet, no sé si deu ser perquè vaig fent anys, de vegades em costa controlar-la, com ara fa uns dies en què, al mercat estant, unes senyores se m’acostaren per demanar-me “una firma contra el valenciano” [SIC]. Així, sense el més mínim pudor, sense cap empatia. Davant la meua cara d’inicial estupefacció s’explicaren: “para que dejen de imponerles el valenciano a nuestros hijos”, i em feren una explicació/interpretació del decret del plurilingüisme i de les dramàtiques repercussions que tindria en l’educació dels nostres fills, que ni el mateix Marzá ho hagués sabut dir de tan completa i científica manera. “Mira que s’ha de ser tarugos per a passar-se un matí de dissabte dient estupideses al mercat. Quines ganes de posar la ignorància i la incultura a la vista de tot el món!” “¡Oiga, sin insultar! ¡Usted qué se ha creído!” Com si el seu insensat propòsit no fóra un greuge descomunal contra les persones, contra la llibertat d’expressió i contra els drets humans.
El mateix dia l’associació “Hablamos español” convocava a València “una gran manifestación en defensa de la libre elección de idioma” sota lemes que suaven i masegaven el concepte de llibertat sense cap vergonya ni decència com “Elección es democracia”, “Valenciano por elección y no por imposición” i que menystenien la intel·ligència de les persones i deixaven al descobert la incultura dels ideòlegs de consignes de l’altura intel·lectual de “Cervantes escribía en español”. I què? Com si els que escrivim en valencià no poguérem llegir el Quijote. Joanot Martorell i Ausiàs March escrivien en català i Shakespeare en anglès, i limitar els nostres fills a la llengua de Cervantes em sembla una irresponsabilitat imperdonable. O què?
L’entitat en qüestió acusa el conseller Marzá d’haver modificat “el modelo lingüístico y primado la enseñanza de la lengua cooficial en detrimento de la lengua común, generando un conflicto político, educativo y social desconocido hasta el momento en la Comunidad Valenciana”. A banda de la poca memòria que puga tindre la gent sobre les baralles lingüístiques al País Valencià, em sorprèn la idea que qui genera el conflicte siga precisament qui legisla en pro no sols d’una bona convivència lingüística, sinó també amb el ferm propòsit de posar els nostres fills a nivell europeu en qüestió de llengües. Ja són ganes de queixar-se de tot, de ficar cullerada tant si tenim coneixements sobre el tema com si no, d’imposar opinions en detriment del bé comú, dels interessos educatius dels nostres fills, del pur sentit comú. Són ganes també, de desvirtuar armes de protesta tan poderoses com les manifestacions, convocant-ne a tort i a dret, frivolitzant-les amb consignes patètiques i casposes. I són ganes, sobretot, de no voler esforçar-se a entendre que quan es manifesten contra una llengua es manifesten contra les persones que la parlen. Els uns contra els altres. Quin perill, quin cansament, quina pèrdua de temps. Quina tristesa!
