L’home, dret a la proa de la barca, domina el conjunt; eix central de la composició, s’eleva per damunt de les dues dones i el xiquet, asseguts, i sembla coronat per les muntanyes. Una serralada blau cobalt que s’engrandeix i ascendeix cap a un cel groguenc, amb algun toc ataronjat –que en reforça la intensitat-, tallat de manera sobtada per una franja moradenca, fosca, amenaçadora. Potser, malgrat el caràcter bucòlic del lloc i l’agradable passeig pel llac, la dona que, d’esquena a nosaltres, porta els rems i dóna estabilitat a l’embarcació albira en la llunyania la tempesta, el conflicte. En la meitat superior –delimitada amb precisió per la línia de la vora-, en la qual predomina la figura masculina, aïllada de la resta per la barrera dels capells, les formes en general, punxegudes i esgraonades, tendeixen a enlairar-se; en la inferior, les aigües calmes i obscures i la barana més càlida de la barca, que les encercla, acullen, com un si matern, les altres tres figures i el gos, de pelatge negrós, que s’hi recolza i trau el cap –trencant l’estatisme imperant.
Els tres personatges de cara, amb posat rígid i seriós, miren envers algun indret indefinit fora del quadre, desconegut; sabem, però, què observa la persona a la qual no veiem el rostre perquè el seu punt de vista és quasi idèntic al nostre i perquè, a més, sabem que n’és l’autora. Pintora, com l’home dempeus, de qui ha estat alumna, va dur a terme aquesta obra, Passeig en barca, el 1910, quan ja feia uns set anys que eren parella. Els blaus de tots dos –els ulls i la jaqueta d’ell, el barret i la faldilla d’ella- els uneixen al llarg d’aquesta línia vertical de la qual ella ocupa la base; tanmateix, a pesar d’aquesta connexió cromàtica i d’orientació, no existeix contacte físic ni tampoc coincidència en allò que fiten, en l’objectiu. Des d’un poc abans, ella ja havia pres un camí decididament fauvista en què el color jugava un paper fonamental per evocar sentiments, sobretot en els paisatges; a més, s’havia inspirat en la tècnica del vidre invertit, pròpia de l’art popular de Bavaria. “Jo sempre vaig intentar captar la claredat i la simplicitat del món”, va escriure de gran. I en bona mesura, això ho va aconseguir ací, a la ciutat bavaresa de Murnau, on s’havien traslladat.
Gabriele Münter (Berlin, 1877 – Murnau, 1962) va entrar en contacte amb Vassili Kandinski a les classes d’art del grup Phalanx, a Munic, el 1902; prompte van iniciar una relació sentimental i artística que duraria catorze anys. Abans, el 1897, Münter havia assistit a la Damen-Kunstschule (una escola d’art per a dones) de Düsseldorf i -després d’un viatge als Estats Units, on tenia familiars-, el 1901, havia ingressat a la Künstlerinnenschule (l’escola de l’associació de dones artistes) de Munic, ja que la Münchener Akademie, el centre oficial, no admetia la presència femenina. “És impossible ensenyar-vos res. Només podeu fer el que hi ha al vostre interior. La natura us ha donat tot el que teniu. El que puc fer per vós, és protegir el vostre talent i tindre cura que no es malbarate”, li va dir Kandinski, que va ser el primer que va valorar el seu treball, segons confessava ella mateixa. L’any següent, el 1903, tot i que el professor estava casat, van iniciar junts una gira per bona part d’Europa i, amb posterioritat, es van instal·lar a Murnau, sempre amb la promesa per part d’ell que es divorciaria. Malauradament, l’incompliment va provocar que la convivència fóra insatisfactòria quant a la vessant emocional.
En aquesta ciutat, on passaven llargues temporades a l’anomenada la Russenhaus (la casa russa) -que ella havia comprat-, el 1909, van preparar, junt amb Alexei von Jawlenski, Marianne von Werefkin (parella de Jawlenski, ella i el fill d’ambdós són les altres persones que apareixen en Passeig en barca), Adolf Erbslöh i Alexander Kanoldt, la constitució de la Neue Künstlervereinigung (Nova Associació d’Artistes), un moviment que va tractar d’expressar la vida interior mitjançant un art intuïtiu, espontani i simbòlic. En aquesta etapa precisament –abans que el moviment s’escindira i formaren Der Blaue Reiter (El genet blau)-, Münter pinta el retrat col·lectiu, ple de significació biogràfica, en què erigeix Kandinski com un líder carismàtic, que dirigeix aquells que creuen en els seus postulats avantguardistes –un any més tard, publicarà De l’espiritual en l’art– i ella, d’esquena, amb el rostre ocult, estabilitza i impulsa el bot -hi aportava un considerable suport econòmic i va influir-hi de manera decisiva en la seua recerca sobre l’abstracció- per tal que no trontolle al bell mig del llac Staffel.
