Philip Roth era un escriptor local. S’ha mort aquesta setmana (dimarts, 22 de maig), quan ja feia quasi un lustre que havia deixat d’escriure, i en la majoria de les seues obres el que hi ha és un tall de personatges que pul·lulen per Newark. Roth hi va veure la llum i molt sovint escriu sobre aquesta població en alguns dels seus llibres més celebrats: Pastoral americana, Complot contra els Estats Units, Em vaig casar amb un comunista… A vuit quilòmetres a l’oest de Manhattan, Newark és la ciutat més gran de l’estat de Nova Jersey (USA). A hores d’ara no arriba als 300.000 habitants, però després de la segona guerra mundial vorejava el mig milió. Com tantes ciutats nordamericanes, als seus carrers convivien blancs anglosaxons amb poderoses comunitats d’immigrants, especialment jueves i italianes. En aquest context va nàixer, al 1933, Philip Roth (al si d’una família hebrea originària de Galítzia). La seua infància, doncs, va coincidir amb una etapa d’especial esplendor d’aquell Newark on la vertiginosa activitat comercial, l’erecció d’orgullosos gratacels Art Deco i la boiant vida cultural i nocturna convertien la localitat en un petit empori especialment indicat perquè un xicot jueu amb interessos literaris s’hi afaiçonara i establira els contorns inesborrables d’un món propi. Quan va començar Newark a anar de mal borràs? S’hi sol citar, entre les causes, l’arribada massiva d’immigrants d’origen hispà i afroamericà i, com a data emblemàtica, els disturbis racials de l’any 1967, que van deteriorar potser irreversiblement la imatge i l’economia de la ciutat. A hores d’ara, The Brick City (“La ciutat de la rajola”, com és també coneguda) ostenta el rècord de major nombre de crims per habitant de tots els Estats Units. El declivi s’hi ha instal·lat amb ferotgia i, amb ell, les condicions necessàries perquè un autor com Roth haja convertit el seu lloc de naixement en una elegia perpètua tot al llarg de la seua obra.
Hi ha una anècdota una mica estranya (que ara em deixa en regust peculiar a la boca) sobre les meues notes com a lector constant i entusiasta de Roth. Quan va publicar Nèmesi (2010 en l’edició original, 2011 en traducció catalana) jo vaig escriure això al meu blog Ofici de lector:
“M’agradaria dir prou. Aquest article és una crida contra la proliferació descontrolada de la mestria de Philiph Roth. Senyor Roth, descanse un poc. El Nobel s’acabarà esdevenint –és inevitable–, però vosté arribarà a la meta esgotat i devastat. Ja no necessita demostrar res. Si en lloc de fer una novel·la a l’any en fes una cada quatre o cinc anys, ¿no seria el seu talent recompensat amb això tan inaprehensible i bell que anomenem una “obra mestra”? Vosté és un gran escriptor, i com tot gran escriptor, sap perfectament que la gent cada vegada llegeix menys. A mi no em resulta cap esforç, cada any, llegir el nou Roth. Però en aquesta darrera ocasió, ho lamente, m’he vist perdent-hi un poc la fe. Açò ja no és un article, ni una ressenya ni res que s’hi assemble: açò és una epístola moral. Vosté pot pensar que les meues paraules estan motivades per l’enveja, perquè si jo fóra capaç d’escriure sobre Borriana tot el que vosté ha escrit sobre Newark també ho publicaria cada any, i hi insistiria i hi insistiria. És molt possible. Però ara li parle com a lector, amb el cor en la mà. Vosté m’ha depassat. Si el pròxim llibre és com Nèmesi, ja no sé si el llegiré. I li ho dic amb les llàgrimes als ulls”.
Davant la meua sorpresa (no me’n crec el causant!), uns mesos després d’haver escrit aquestes paraules –i això va ser al setembre del 2011– Philip Roth anunciava que deixava d’escriure: ja no publicaria cap més llibre; tampoc rebria, ja, el Premi Nobel. Ara s’ha mort i, com tots els autors realment universals, ha deixat la seua gran lliçó: que només es pot escriure d’unes poques coses que es coneixen molt bé, d’uns pocs carrers, d’un barri recordat amb nostàlgia, d’una ciutat indeclinablement vinguda a menys. Descanse en pau.
