L’affaire de Galapagar sembla haver sumit tot el país en la perplexitat. Dic sembla perquè crec que exagerem un poc, com la cotorra de la plaça que fingeix sorpresa per a avivar el seu xafardeig. S’ha comparat ja la nostra sorpresa davant d’aquest cas amb la que van patir els animals de Mr. Jones en La rebel·lió dels animals, la lúcida faula de George Orwell. Els pobres animals queden sumits en l’estupor en veure per una finestra el porc Napoleó, amb els seus camarades, i no distingir-lo dels seus antics amos humans amb els quals ara confabula. La lliçó moral sembla clara: el porc ha patit una transformació que el fa assemblar-se als antics senyors.
No obstant això, preferisc una altra interpretació de la faula d’Orwell que està en relació amb la veritat que es desvela i ens deixa perplexos. El narrador omniscient de La rebel·lió dels animals deixa entreveure al lector des del principi la veritat sobre el porc Napoleó, que, no obstant això, roman oculta per a la resta de sofrits animals fins al desenllaç final. El problema no és el canvi en el porc, sinó com i quan es desvela el que sempre va ser.
Tot això em suggereix que l’affaire de Galapagar no ens ha mostrat cap canvi en Iglesias: el que hi ha ja estava ahí. A manera d’exemple, només dues pistes que ens va deixar el narrador.
L’affaire de Galapagar no planteja per ell mateix un problema polític ni econòmic, amb prou feines s’acosta a un problema públic. Aquest affaire és una qüestió estètica. El debat s’hauria limitat a una reflexió sobre el kitsch si no fóra perquè l’emotivisme del discurs d’Iglesias ha sigut una gran hipèrbole estètica. Hem patit una bambolla de l’estètica d’una banalitat exasperant. La fal·làcia ad hominem del discurs de la casta ens ha portat a confondre el nostre debat polític amb un debat de tendències: la gomina està out; la coleta, in; la cartera, démodée; la motxilla, un must; l’arromangat no té estació, i l’esmòquing?, només si és gran i prestat. Tanta banalitat hauria d’haver-nos fet sospitar. En el fons es trobaven sense resoldre els vells problemes teòrics sobre la representació, que a Iglesias mai va interessar abordar de debò perquè això no el portava on volia arribar.
L’affaire de Galapagar també evidencia el problema de les presses d’Iglesias per arribar, encara que no hauria de sorprendre’ns després del seu emotiu assalt als cels –que confon la reforma política amb l’escatologia teològica i que està en l’origen de tota distopia– o el lapsus de la seua vicepresidència fallida. Benjamin Barber ja ens posava en guàrdia quant al dèficit democràtic de les presses en política: la justícia social democràtica requereix la paciència necessària per a teixir consensos, consolidar reformes i ajustar l’equilibri entre èxits i fracassos de generació en generació. Barber associa les presses amb l’erosió de la democràcia per la tendència a l’elitisme per a accelerar els processos comunitaris que requereixen anys –l’intel·lectualisme d’Iglesias i el seu grup fundacional és molt indicatiu d’aquest elitisme–; la incapacitat d’acceptar una perspectiva històrica –és simptomàtica la falta d’agraïment a una generació d’espanyols que suposa el vergonyós discurs sobre el règim del 78–; l’excés retòric que manipula els termes amb els quals construïm la nostra visió política –l’argot polític d’Iglesias n’és una bona mostra-; la confusió entre l’àmbit ideal dels ideòlegs i el de la política “en l’exili del que és real” –on avançar implica sempre renúncies–, i, finalment, la tendència a confondre la iconoclàstia, fins i tot la profanació, amb la promoció del canvi social –d’això, n’hem tingut per a una estona, si és que hi ha hagut alguna cosa més en la política d’Iglesias –.
L’affaire de Galapagar deu haver deixat sense paraules molts simpatitzants de Podemos. Els en suggerisc una de nova: metacasta.
