Sonia Delaunay, malgrat el treball dut a terme, afirmava de gran: “Des del dia que ens vam posar a viure junts [Robert Delaunay i ella], em vaig col·locar en un segon pla i mai no vaig tornar al primer fins a la dècada del 1950” –el seu marit havia mort el 1941. Potser per això, sovint, els seus dissenys de roba i d’altres objectes d’ús quotidià i els projectes de decoració s’atribuïren, fora del cercle d’artistes i persones més properes, a Robert. Un altre cas semblant és el de l’artista coetània Sophie Taeuber, casada amb Hans Arp, que també va emprar molts mitjans diferents i va trencar amb la distinció entre art i ofici. Ella –segons apunten diferents estudis– no va signar amb regularitat o de manera clara les seues produccions fins als darrers dos anys de la seu vida. I tanmateix –explica Estrella de Diego, curadora de l’exposició que li va dedicar el CAC de Màlaga el 2009– ningú com ella no va saber conciliar les contradiccions sobre les quals es va construir la modernitat: figuració i abstracció, desordre i harmonia, art i artesania. “La seua sorprenent aportació consisteix a acabar amb els enfrontaments entre les diferents formes de concebre l’art i els seus suports. No oblidem que amb ella no existien les arts menors. Els seus tapissos, vestits o mobles tenien el mateix tractament que els quadres o les escultures. Per què un figuratiu no pot ser abstracte?, per què l’arpillera és menys noble que el llenç? Ella va acabar amb aquests enfrontaments i, el més important, va aconseguir que el seu punt de vista fóra entès pel seu entorn. De fet, ho va conciliar tot: arquitectura, ball, fotografia…”, diu la historiadora de l’art.
Sophie Taeuber (Davos, Suïssa, 1889), es va especialitzar en teixits a les escoles d’arts aplicades de Sankt Gallen i Hamburg, i fou una alumna brillant de l’Escola de Dansa Expressiva de Rudolf Laban. Professora de Disseny tèxtil i Tècniques a l’Escola d’Arts Aplicades de Zuric del 1916 al 1929, va formar part de la Swiss Werkbund (SWB), una associació d’artistes i dissenyadors, fundada el 1913, composta per grups de Basilea, Berna, Lausana, Zuric i altres ciutats del país que cercaven la qualitat del treball i la creació d’un estil adient a l’època. Taeuber investigava amb diversos materials i explorava la relació del color amb la forma sense distingir entre l’ornamentació i “l’art superior”, atès que “el desig de produir coses belles –quan aquest desig és sincer i profund– coincideix amb l’afany de perfecció”. El 1915, ella i Hans Arp, a qui havia conegut a la galeria Tanner de Zuric, van començar a col·laborar en obres en què utilitzaven paper, tela, brodats i altres elements, provant de fugir de la pintura tradicional.
Una de les innovacions d’aquest moment es pot veure en Composició vertical-Horitzontal (1916), un brodat geomètric fet, a diferència d’altres peces tèxtils de l’època, per penjar-se a la paret. Qüestionava així, Sophie Taeuber, les nocions sobre les quals se sostenia el gran art i obligava l’espectador a considerar des d’un altre punt de vista una labor habitual de les dones. Un àmbit, aquest, en el qual l’aplicació dels principis de color, forma i textura sense cap referent figuratiu constituïa un dels fonaments, és a dir, tenia de base patrons abstractes. El resultat –fruit d’una ocupació femenina– no era, tanmateix, reconegut com a artístic i se’l qualificava de merament decoratiu. Llavors, però, les recerques d’alguns artistes d’avantguarda, entre els quals trobem Sophie i Hans, que miraven d’assolir allò pur, absolut i infinit, prenien com a model aquests referents i tombaven les barreres existents entre art i artesania, entre creació i sexe. Encara que mai no van exposar les obres dutes a terme en aquests anys, el treball conjunt ja palesava una associació igualitària quan fins i tot la retòrica radical de Dadà –un moviment del qual tots dos van ser membres fundadors– no ho havia arribat a plantejar de manera veritable.
Malgrat això i malgrat que era una creadora polifacètica –amb una visió utòpica que pretenia millorar el món a través de l’art–, ben valorada per part dels col·legues i del públic contemporani, el seu nom va quedar prompte eclipsat pel del seu marit i el d’altres artistes. Adverteix Estrella de Diego que Sophie Taeuber experimentava amb les composicions geomètriques que després tant d’èxit van donar a Piet Mondrian i que molts creien que ella copiava. Cal que reconeguem, doncs, el lloc que es mereix a aquesta pintora, ballarina, escenògrafa, arquitecta, professora, dissenyadora… fonamental per comprendre la modernitat.
