En una època tan desconcertant i convulsa com la que vivim ara mateix, als valencians i al món en general ens vindrien bé dos homes que van nàixer tal dia com hui: Vicent Enrique i Tarancón, l’any 1907, i Ernesto Guevara de la Serna, el 1928.
El cardenal Tarancón era de Borriana i va estudiar a Tortosa, on va ser ordenat sacerdot l’any 1929. Després vingué la República, el colp d’estat i la guerra i, l’any 1945, Tarancón va ser elevat a bisbe de Solsona, ciutat on va passar aproximadament desapercebut durant quasi vint anys, perquè no era un incondicional del nacionalcatolicisme.
L’any 1975, després de la mort de Franco, el cardenal Tarancón va adquirir un protagonisme que anunciava els dèficits democràtics de la transició i confirmava que el general del cul gros i la veu de flauta ho havia deixat tot “atado y bien atado”. Després de quaranta anys de connivència amb la dictadura, l’església catòlica o, almenys, el seu màxim representant en el regne restaurat, demanava una miqueta de trellat a la caverna que, contra les propostes moderadíssimes del cardenal, va oposar el conegut eslògan “Tarancón al paredón”.
La providència divina va impedir que el cardenal borrianenc acabara com tantes altres víctimes del franquisme i, tres anys després, Tarancón va participar en dos conclaves quasi seguits per a proclamar els papes Joan Pau I i, als quatre dies, Joan Pau II. Finalment, quan la transició va consolidar la monarquia borbònica, Tarancón, que era un home instruït, va ingressar a l’Academia Española de la Lengua i, posteriorment, va formar part del Consell Valencià de Cultura, abans de passar a millor vida el 28 de novembre de 1994.
Ernesto Guevara, que ha passat a la història amb el sobrenom del Che, va nàixer a Rosario, l’Argentina, tal dia com hui de 1928, encara que en molts documents la data de naixement és el 14 de juny, un mes després, perquè es veu que va ser concebut abans que els pares es casaren i els feia vergonya que la gent ho sabera…
El Che Guevara va ser un home d’acció, però també va llegir i escriure molt, abans que la famosa foto d’Alberto Korda el convertira en la icona més popular del segle xx. En els seus escrits, no tan llargs ni tan espessos com els del seu amic Fidel Castro, el Che proposava un home nou, ètic, treballador i solidari. També defensava la desburocratització de les administracions revolucionàries i criticava el reunionisme, que sempre ha estat un llast per a les propostes de les esquerres.
Tants anys després de la mort del Che, el 1967, a mans d’un “soldadito boliviano” pagat pel president Johnson, com va deixar escrit Nicolás Guillén i cantava Paco Ibáñez, la seua imatge encara evoca l’esperit revolucionari, a pesar que s’ha convertit en un producte comercial.
Ara, en la segona dècada del segle XXI, quan moltes persones consideràvem que ja no necessitàvem ni l’aixopluc de l’església ni els líders carismàtics, perquè la maquinària de les institucions democràtiques hauria de servir per a resoldre tots els conflictes socials, tots els engranatges de l’administració xerriquen com si estigueren rovellats, burocratitzats en excés i infectats per la “reunionitis” que retarda i retarda la solució de qualsevol problema. L’acció política s’ha convertit en una interminable i tediosa precampanya electoral i, en aquestes condicions, les persones de bé només podem enyorar la prudència i la capacitat de diàleg del cardenal Tarancón o la valentia i el compromís del “comandante” Che Guevara.
