Dues dones es besen. No els veiem el rostres, ocults per l’ala d’un dels barrets, però no importa; allò excepcional és que, en aquesta època, al tombant del segle XX, ho facen davant d’una càmera. De fons, una paret nua, un escenari neutre, que no ens aporta cap mena d’informació addicional, tot i que intuïm que es tracta d’un estudi fotogràfic. Una porta un vestit florejat llarg i ample; l’altra, robes d’home senzilles. Veiem que la camisa d’aquesta última duu cosida –un detall que no sabem si és significatiu o merament anecdòtic– una estrella de cinc puntes a la butxaca del pit i una altra a la bocamànega esquerra, en primer pla. Fixem-nos que a la mà dreta sosté una poma, un símbol del desig i la sexualitat, però també de la transgressió; Eva va oferir a Adam el fruit prohibit de l’arbre de la ciència del bé i del mal i van ser expulsats del Paradís. Aquesta fruita s’ha identificat des de fa segles amb la poma; només cal recordar les representacions pictòriques de la parella bíblica de Lucas Cranach el Vell o d’Albrecht Dürer. Tanmateix, hi ha un cert pudor en l’actitud amb què es besen, no sols perquè l’acció resta amagada, sinó perquè a partir del punt on això s’esdevé, el vèrtex d’una V invertida, els cossos se separen. Ni l’abraçada per les espatlles pot evitar la sensació d’inestabilitat, fins i tot d’incomoditat.
L’autora, Frances Benjamin Johnston, va realitzar aquesta instantània quan tenia entorn de trenta anys, l’etapa de la seua vida en què va conèixer Mattie Edwards Hewitt, la llavors esposa d’Arthur Hewitt, un fotògraf de St. Louis. Apassionada de la fotografia –treballava amb el seu marit al laboratori–, admirava l’obra de Frances, qui va influir en la seua vida durant un temps. En les cartes que es van adreçar mútuament, es veu com la relació professional del primer moment va anar prenent un caire més íntim. “Si jo he sigut per a tu l’ajuda que em dius, estic més que contenta. Des del principi, he tingut tanta por que em considerares una dona sentimental i estúpida que sóc feliç des que l’altre dia em vas dir que em comprenies: –Em sent orgullosa de tu i del teu treball, i si t’he posat en un pedestal, com tu dius, deixa’m que et mantiga allí, perquè ho mereixes de ben segur i perquè aquesta és la meua manera d’estimar”, va escriure Hewitt en una de les missives (Bettina Berch, The Woman behind the Lens. The Life and Work of Frances Benjamin Johnston, 1864–1952, 2000). El 1909, Mattie es va divorciar i se’n va anar a viure amb Frances a Nova York, la ciutat on, el 1913, obririen juntes –una forma d’oficialitzar el seu compromís personal i creatiu, un fet gens habitual aleshores– un establiment dedicat a la fotografia arquitectònica i de jardins anomenat Johnston-Hewitt Studio.
Després de separar-se el 1917, totes dues van mamprendre la seua carrera en solitari. Mattie va treballar per a dissenyadors i arquitectes paisatgistes fins a la seua mort a Boston el 1956. Frances, per la seua banda, a partir de la dècada següent, es va interessar cada vegada més per documentar l’arquitectura del sud dels Estats Units, sobretot els edificis i jardins que es trobaven en males condicions. No sols grans cases, sinó també granges, hostatgeries i altres estructures ordinàries que es deterioraven amb rapidesa. La seua pretensió de preservar la història quotidiana d’aquesta zona es va poder contemplar, el 1928, a l’exposició titulada Picturial Survey – Old Frederiksburg, Virginia – Old Falmouth and Nearby Places. Un conjunt de 247 peces descrites com “una sèrie sobre l’arquitectura d’aquesta regió des dels temps colonials fins al 1830, un registre històric per conservar l’atmosfera d’una vella ciutat de Virgínia”.
A partir d’aquest moment, diverses institucions –la Universitat de Virgínia i els estats de Carolina del Sud i de Louisiana, i la Carnegie Corporation– la van contractar per tal que duguera a terme un inventari fotogràfic de les seues construccions i plantacions més deteriorades. El desembre del 1935, va donar el resultat d’aquesta tasca –que va precedir esforços semblants– a la Biblioteca del Congrés per al seu us públic. El seu coneixement de l’arquitectura històrica i la seua capacitat artística van infondre les sensacions de pas del temps i de pèrdua a moltes de les seues imatges, sempre a cavall de la documentació i el pictorialisme. Va ser nomenada membre honorària de l’American Institute of Architects i va continuar treballant fins al 1945, quan es va retirar al barri francès –a Bourbon Street, en concret– de Nova Orleans, on va morir el 1952, a l’edat de 88 anys. Les seues obres encara són emprades com un recurs important pels arquitectes, historiadors i conservacionistes actuals.
