Tal dia com hui de l’any 1943 va nàixer a València un home singular, polifacètic, trilingüe com a mínim, actor i dramaturg, conferenciant, amb un currículum enlluernador i amb un carrer al seu nom, a Xirivella, encara que el comparteix amb el seu germà: Manuel Ángel Conejero. La vida pública de Conejero, que és la que ens interessa, és com un espill on es pot reflectir l’evolució del País Valencià contemporani, des dels anys anomenats de la Transició als nostres dies, passant per les majories socialistes, l’hegemonia del Partit Popular, les obres faraòniques amb més o menys utilitat, el naixement i la defunció de Canal 9 o la importància amb què han tractat la cultura i les persones que la generen els diferents governs que ens hem donat.
M. A. Conejero va estudiar als jesuïtes perquè podia; es va llicenciar en Filologia Anglesa a la nostra Universitat, l’any 1965; es va convertir en catedràtic de la seua especialitat l’any 1979; va ser director del Palau de la Música i de Congressos de 1987 a 1993, i, en l’actualitat, és un dels membres imprescindibles del Consell Valencià de Cultura. Per si tot això fóra poca cosa, va crear l’Instituto Shakespeare i és rector de la Fundación Shakespeare de España, a més de traductor.
En un currículum tan lluït, he trobat a faltar un parell de coses: els programes que va fer a Canal 9, on recitava poemes i altres textos, i l’època en què va ser director de l’institut de Sueca, que ara porta el nom de Joan Fuster, quan jo era un dels alumnes dels últims cursos. Si la memòria no em falla, Conejero ja era director de l’institut l’any 1971, quan els alumnes de sisé de batxillerat volíem organitzar actes per a recollir diners i poder anar d’excursió. Aquell any vingueren a actuar a l’institut de Sueca Raimon, Lluís Llach, Pi de la Serra i un grup de teatre del Port de Sagunt, que representava una obra d’homenatge a Neruda. El director sufragà aquelles actuacions amb diners de l’institut, si no m’enganye, perquè l’entrada era gratuïta. De manera que els de sisé no tocàrem un cèntim, però ara podem contar als nostres néts que vam veure aquelles actuacions mentre Franco estava “vivito y coleando”.
Després, Conejero va tindre algunes diferències amb diversos membres del claustre, que no veien amb bons ulls aquelles actuacions, i crec que arribà a entrar als jutjats, acusat déu sap de què. Però la sang no va arribar al riu perquè, pocs anys després, aquell home que tant ens ajudà a obrir els ulls, va ocupar un càrrec molt disputat, perquè ser director del Palau de la Música no és poca cosa. En aquells moments, em va semblar una ascensió lògica: Conejero havia estat militant del PSP de Tierno Galván i l’alcalde de València era Ricard Pérez Casado, de manera que tot quedava en casa. Però al cap d’uns anys, quan vaig veure, en alguna ocasió, les aparicions d’aquell home en un programa de Canal 9, quan ja era un feu del PP on la cultura, sobretot si era generada al País Valencià i en valencià, no tenia gens de presència, em va caure el món damunt. Conejero semblava el coronel Kurtz en aquella escena d’Apocalipsis Now en què parla de l’horror, l’horror… En aquell moment vaig comprendre que aquell exdirector progre d’institut, i el País Valencià, havien arribat al cor de les tenebres.
