No hi va tindre cap més remei que tornar a pintar a la llar, com a molt al jardí, si no volia trencar la pau familiar; ja sabem que no estava ben vist que una dona treballara amb els pinzells a l’aire lliure i el seu marit, també pintor, havia deixat de fer-li costat en aquest assumpte. Potser considerava que els seus resultats, que a les exposicions impressionistes del 1879, 1880 i 1886 van obtindre un gran reconeixement, restaven protagonisme a l’obra duta a terme per ell. La tensió entre tots dos va arribar fins al punt que, el 1890, després de més de tres dècades de dedicació, ella decidia abandonar la seua carrera artística definitivament. Marie Bracquemond, nascuda en un poble de Bretanya el 1840, va començar a rebre classes de pintura als nou anys i, amb només dèsset va aconseguir que un retrat col·lectiu de la seua mare, la seua germana i el seu professor fóra admès al Salon de París. La peça no va passar desapercebuda als ulls del públic ni tampoc de J.A. Dominique Ingres, que la va prendre com a deixebla i li va oferir la possibilitat de copiar els grans mestres del Museu del Louvre, on la va conèixer Félix Bracquemond, amb qui es casaria el 1869.
Oli sobre llenç, Galleries Maurice Sternberg, Chicago
Tot i això, aquesta reclusió a l’àmbit domèstic també va donar mostres del seu talent, que es desbordava davant del llenç, fins i tot quan hi traslladava interiors poc il·luminats; només cal observar el que mostra Alfred Sisley i la seua esposa dinant a la casa del matrimoni Bracquemond, a Sèvres. En l’ambient càlid i acollidor, confortable, de l’estança, la taula parada esdevé el veritable centre d’atenció, atès que ell es troba mig diluït pel baf que ix de la sopera i que ella, malgrat la presència contundent i l’elegant vestit de franges verticals rogenques i blavoses, està pràcticament d’esquena. Més encara si tenim en compte que la superfície coberta pel mantell blanc ocupa bona part del quadre i deixa la parella a la meitat dreta. La pintora ateny, així, una composició que manté un delicat i fascinant equilibri gràcies al conjunt d’utensilis del parament que n’hi ha damunt: la pila de plats a l’extrem esquerre –i la cortina clara que es veu darrere–, els setrills, les ampolles, el molinet de cafè, la safata amb l’amanida, el pa, els cullers… i les seues mans –sobretot la d’ella–, que just a l’eix central, reforcen aquest pla horitzontal. Cal no oblidar el joc de mirades, ja que si bé ell esguarda la dona amb dolçor, ella, en tant que es fixa en algun lloc indeterminat de l’altre costat, projecta un poderosa línia invisible en aquest sentit. En Sota el llum, del 1887, té un paper fonamental –com indica el títol– la làmpada que penja entre els caps de les dues figures i inunda de claredat els elements esmentats: una làmpada el verd de la qual crea, a més, un intens contrast amb l’atmosfera que hi predomina.
Abans de retirar-se per complet a causa de la gelosia i les crítiques del seu marit –qualificat d’autoritari i iracund per alguns amics–, va executar algunes obres en què apareixen familiars. En una de les últimes, del 1890, veiem la seua germana i el seu únic fill al jardí de la casa de Sèvres: Louise, asseguda, i Pierre, dret, destaquen davant d’una vegetació esponerosa, plena de tocs de roig i blanc. No era l’única vegada que pintava el fill, del qual havia fet almenys un parell de retrats, un de xiquet i un altre d’adolescent, que s’han conservat –tot i que bona part de la seua producció no es coneix, perquè no va entrar en les col·leccions públiques. Fou precisament Pierre qui, anys després, en una biografia inèdita dels seus pares titulada La vie de Félix et Marie Bracquemond reivindicava el treball de la seua mare, que havia tingut com a mentors Claude Monet i Edgar Degas i, desafiant l’art acadèmic en el qual s’havia format, s’havia convertit en una de les “tres grans dames de l’impressionisme”, junt amb Mary Cassatt i Berthe Morisot. Malauradament, durant el temps que li restava de vida –va morir el 1917–, alhora que el seu home rebia condecoracions, com la Legió d’Honor i la Medalla d’Honor de l’Exposició Universal del 1900, Marie Bracquemond era relegada a l’oblit.
