La gent de la meua generació hem tingut la innegable sort de nàixer en època de pau, en uns temps en què, si més no, la societat feia un esforç per rescabalar els estralls de la guerra d’Espanya. No hem passat fam. Hem crescut en els anys en què madurava i envellia aquella Constitució que naixia –supose– amb la voluntat d’integrar i unir les autonomies, d’acollir els que tornaven de l’exili, de fer-nos a tots una mica més solidaris, entenc. És per això que em sorprèn i m’espanta veure en quina mesura la paraula solidaritat es desvirtua i, sobretot, es restringeix.
Dic tot això perquè ara fa uns dies ensopegava amb el següent titular: “Aprobada la renta de 500 € para inmigrantes sin papeles, parados y jubilados”. La notícia en qüestió corria per les xarxes socials sota el post de “Trabajar toda la vida para cobrar igual que un inmigrante”. Qui la va llançar es veu que només va llegir el titular a mitges… Els comentaris que seguien, no cal dir-ho, no tenien desperdici i podrien resumir-se en un sol sintagma: Els espanyols primer. Els espanyols per damunt de tot. Com si la fam que passen els immigrants no foradara l’estómac amb la mateixa intensitat, com si a Espanya no hi haguera immigrants que treballen i cotitzen per pagar les pensions dels nostres vells. El més lamentable de tot és que aquestes notícies carregades d’un odi corrosiu i d’una insensibilitat brutal les fan córrer per les xarxes pares i mares de família que tenen fills que comparteixen pupitre, pati i –segurament– amistat amb xiquets immigrants. Quins valors estem transmetent?
En la mateixa línia anaven els comentaris d’un altre titular: “San Vicente amplia una guardería en Ecuador para poder educar a más niños en riesgo de exclusión”. Qui la feia córrer (un pretès futur partit polític), exposava: “Como suele ser ya habitual en nuestros políticos, la solidaridad, si es cuanto más lejos, mejor. Luego ve tu, con tu Ibi, impuesto de circulación y tasa de basuras a tus espaldas a pedir algo al Ayuntamiento. Verás lo que te dicen” [SIC]. Dic jo que si nosaltres paguem tots eixos impostos és perquè tenim casa i cotxe, o què? No poden dir el mateix moltes de les persones que han vingut a parar ací fugint de la misèria i, potser, de la guerra, amb els seus fills sota el braç com a únic bé.
Això a banda, el que em sembla esfereïdor de tot aquest assumpte és que aquestes persones són incapaces de veure que la solidaritat i la infància no haurien de tindre fronteres, perquè invertir en educació siga on siga és millorar el món de tots.
Més enllà de la corrupció dels valors i de la desvirtualització de la paraula “solidaritat” (restringida ara només a allò que és espanyol), que hauria de ser sagrada per a tots, per als espanyols més que per a ningú, em preocupa la manca de memòria històrica, la ignorància, en definitiva. Qui fa córrer aquests tipus de notícies acompanyades amb comentaris carregats d’odi ja no recorda quan els nostres intel·lectuals havien de fugir a l’Argentina o a Mèxic o a França, posem per cas. Ja no recorden que els espanyols s’havien de buscar la vida a Alemanya perquè no tenien un mal rosegó de pa per omplir-los la panxa als seus fills. Han oblidat que durant la postguerra els xiquets espanyols bevien llet que ens enviaven els Estats Units. No se’n recorden, ho han oblidat o és que potser no ho han sabut mai i aquest és el problema: l’analfabetisme i la incultura. I el racisme manifest i innegable.
