L’església catòlica, que encara és una referència cultural per a moltes persones nascudes abans del 2000, commemora tal dia com hui la festivitat de santa Àgueda, verge i màrtir siciliana que demanà ser lletja per evitar l’assetjament dels homes i a qui els males bèsties dels pagans arrancaren els pits. Per això, durant molts anys, va ser advocada de les dones que crien i tenen poca llet o mal de pits, encara que també va ser patrona de les dones que es guanyaven la vida rentant la roba dels rics als rius o els safareigs. Unes dones que tenien fama de lletges i solien ser velles. La llegenda dels queixalets, rescatada de l’oblit per Enric Valor i recreada per a la literatura contemporània per Josep Lozano, il·lustra molt bé l’ambient femení que devia imperar en aquells llocs de reunió de dones, que els homes evitaven perquè sabien que no eren ben rebuts.
És possible que d’aquells patronatges deriven algunes festes que encara es conserven en un grapat de pobles valencians, com ara Venta del Moro, Benicàssim o Vallibona i, probablement, en alguns més. Es tracta de festes que, només durant un dia, inverteixen els papers socials d’homes i dones. Un costum que, segons els experts, recorda una remota època de matriarcat…
Les àgates manaven despòticament del poble durant el seu dia, es convertien en alcaldesses o jutgesses, castigaven i humiliaven els homes que gosaven desafiar-les i, en definitiva, s’atribuïen l’autoritat que els homes exercien la resta de l’any, amb la mateixa impunitat i, en algunes ocasions, la mateixa violència.
Quan l’església catòlica va adaptar als seus interessos les festivitats d’aquelles verges que eren una reminiscència de les deesses llatines, les ofrenes que aquelles dones portaven en safates canviaren radicalment. Si les figures de les deesses llatines portaven pomes, raïm, figues o qualsevol altre fruit, les santes catòliques oferien els seus ulls, com santa Llúcia, o els seus pits, com santa Àgueda, que sol representar-se amb una safata on porta els pits que li arrancaren durant el martiri. Per això, durant les festes que evocaven aquella remota societat matriarcal solien repartir-se dolços en forma de pit femení.
La forma com una ofrena absolutament natural de fruits es va convertir en una ofrena truculenta d’ulls o de pits femenins ens hauria de fer pensar en com de corcats tenien els cervells els “pares de l’església” que dirigiren els procés d’adaptació de les antigues donzelles oferents a la santes catòliques. Però, de passada, aquell procés ens evoca, també, el cervell malalt d’alguns homes que, en els nostres dies, encara es consideren superiors a les dones i són capaços d’humiliar-les, menysprear-les, violar-les i, fins i tot, matar-les.
Quan el president d’un govern considera que la desigualtat salarial entre homes i dones no és cosa seua, com va fer l’altre dia un tal M. Rajoy, les santes màrtirs catòliques tornen a perdre els ulls, els pits i la dignitat i estic segur que, des del cel, maleeixen l’hora en què un home amb aquestes idees va ser proclamat responsable dels destins de moltes persones.
Però tal dia com hui, la nostra amiga Àgueda Micó celebra la seua onomàstica i per això la vull felicitar i animar-la a continuar lluitant, colze a colze amb totes les dones que han començat a adquirir parcel·les de poder, per a evitar que homes com l’esmentat i com tots els altres males bèsties, tornen a convertir una safata amb pomes en una safata amb els pits sagnants d’una màrtir.
