“Sense professió”, figura en la seua partida de defunció. Havia pintat més de quatre-centes obres al llarg de la seua trajectòria, però oficialment no se li reconeixia cap mena de dedicació laboral. Quan va morir, Camille Pisarro va escriure en una carta adreçada al seu fill: “No et pots imaginar la sorpresa i la commoció que sentim tots per la desaparició d’aquesta distingida dona, que va tindre un talent femení tan esplèndid i que va proporcionar tant d’honor al nostre grup impressionista que també desapareix –com totes les coses!– Pobre Mme. Morisot, el públic amb prou feines la coneix!”. Quan una pneumònia va acabar amb la seua vida als 54 anys d’edat, en portava més de trenta-cinc amb els pinzells a les mans: als 19, ja havia copiat quadres de Mantegna, Botticelli i el Veronès al Louvre; als 24, havia estat admesa al Salon, que es celebrava al mateix museu, amb La lectura (1869); havia participat en totes les exposicions dels impressionistes, llevat de la del 1879; als 51, havia dut a terme la primera mostra individual a la galeria Bossard-Valadon de París, una mostra amb quaranta obres que es van vendre totes.
Com en el cas d’altres dones artistes d’aquest període, els temes quotidians vinculats a la llar i als jardins privats foren els que hi predominaren, ateses les dificultats per tractar-ne altres que es consideraven propis dels homes: els bulevards, els cafès, les curses de cavalls… Així ho veiem des d’aquella obra primerenca en què la seua mare llig un llibre al costat de la seua germana, que la mira, en un racó confortable d’una sala d’estar de casa de bona posició. En l’estament social del qual formaven part en general i del qual s’inspiraven, sobretot dels hàbits femenins, la lectura constituïa una activitat principal; només cal recordar la gran quantitat de llenços de Mary Cassatt que ho reflecteixen. Una altra artista i escriptora de l’època, Marie Bashkirtseff, es queixava de les limitacions que se’ls imposaven: “Anhele la llibertat d’anar sola pel carrer, d’entrar i eixir, de seure a les Tulleries i, especialment, el plaer d’aturar-se i mirar les botigues d’art, d’entrar a les esglésies i museus, de caminar pels carrers de nit; això és el que busque i això és la llibertat sense la qual no es pot arribar a ser un veritable artista […] Maleït siga! Això és el que m’enutja quan pense que sóc dona. Amb un vestit burgés i una perruca, em posaré tan lletja que seré lliure com un home.”
Berthe Morisot, filla d’un alt funcionari i d’una besnéta de Jean-Honoré Fragonard, el pintor rococó, va començar a pintar, igual que tantes altres joves d’aquest estatus, com un passatemps que havia de durar fins que arribara el matrimoni. Ella i la germana Edmé van acudir prompte a les classes de Joseph Guichard, que, en vista del talent que hi detectava, va aconsellar a la mare que continuaren instruint-se. Tanmateix, l’advertia: “En els ambients als quals vostès pertanyen, això seria revolucionari; es pot dir que quasi catastròfic”. Posteriorment, van prendre lliçons de Camille Corot i Achille Oudinot, uns mestres que van consolidar el naturalisme de la seua pintura. Durant l’aprenentatge, la mare les va acompanyar sempre per tal de vigilar-les; també quan Berthe va posar per a El balcó, a l’estudi d’Édouard Manet, hi va anar cada sessió. El casament d’Edmé amb un oficial de l’armada va posar el punt final a la seua carrera; Berthe, però, no es volia conformar amb això, tot i que per a l’entorn fóra un escàndol que en una bona família hi haguera una pintora professional. En una missiva a Edmé, li deia: “Els homes tendeixen a pensar que ells omplin tota la vida d’una dona, però, quant a mi, crec que no importa el que senta una dona pel seu marit; no és fàcil trencar amb una vida de treball.”
Admirava Manet –fins i tot va deixar que al principi corregira alguns dels seus quadres–, l’artista transgressor de normes i convencions, el provocador de les mentalitats conservadores, i es va convertir en l’esposa del seu germà Eugène. Més endavant, seria ella la qui influiria en l’estil de Manet. Integrada per complet en el moviment impressionista, la seua casa familiar va esdevindre centre de reunió d’intel·lectuals i dels artistes del grup, als quals se n’afegien altres, un lloc on el pensament més avançat de l’època fluïa. Malgrat el grau de compromís amb l’art, la majoria del públic desconeixia el magnífic treball que va dur a terme fins als últims dies. Només era una dona “sense professió”.
