Comence l’any al cine del poble veient amb els meus fills Carles i Eulàlia l’adaptació cinematogràfica de Wonder, de R.J. Palacio. He passat el semestre preparant classes i ressenyant llibres a destall. Els ho dec. M’ho dec. La pel·lícula se’m fa un poc llarga. El llibre, però, m’agrada, i molt. Em meravella com han anat canviant els llibres per a infants en els últims anys. Recorde el primer conte que em van regalar: La ardilla hacendosa. El conserve encara i el puc recitar de memòria: “Una vez era una ardilla muy de su casa; hacendosa, limpia, ordenada i sencilla. Su hogar una maravilla: en su sitio cada cosa… En fin, que eran, con su esposo, un matrimonio dichoso”. El conte té la forma de l’esquirolet femella encunyada, vestideta amb un davantalet blanc sobre falda de quadrets verds i una baieta a la mà. Preciós. Entranyable com Flor, la senyora que me’l va regal fa més de quaranta anys, la dona del metge d’Hoyo de Pinares, que era com el personatge aquell, molt de sa casa.
Avui ens tiraríem les mans al cap si algú regalara a la nostra filla un conte on qui neteja, planxa i para taula és el personatge femení mentre el masculí llegeix el periòdic i pren el cafè còmodament escarxofat en una butaca. Tanmateix, em pregunte fins quin punt les històries que llegim determinen la nostra vida. Jo no sóc ni de lluny com l’esquirolet aquell, ni ho he pretès mai. No he tingut un “matrimonio dichoso” i mira que ho he intentat dues vegades, però res… Cap èxit! Tot i això el conte continua agradant-me moltíssim, perquè em recorda al fred de les vesprades hivernals d’Hoyo de Pinares, arrecerada amb Flor prop del braser, aprenent a recitar-lo de memòria, perquè el ritme i la rima ho permetien. M’agrada perquè em recorda a ma mare, que me’l llegia algunes nits i s’entestava que el guardàrem dins d’una bosseta de plàstic, folradet, perquè ens durara molts anys, com dura un bon amic. I ací estem l’esquirolet i jo, filant històries quaranta anys després que Flor i ma mare, dones del seu temps, ens gravaren a l’ànima, a foc i ferro, l’amor i el gust per la literatura amb un simple relat que era, com elles, fruit dels temps que corrien.
Tornem a Wonder, però, que també és un llibre fruit dels temps que travessem. L’encert més remarcable és la introducció d’un personatge amb necessitats especials com a protagonista: un xiquet que naix sense rostre i que es veu abocat a passar al quiròfan els deu primers anys de la seua vida. Això fa que no puga ser escolaritzat fins a cinquè de primària i que siga la mare qui l’eduque a casa. Tot i això, malgrat les operacions de cirurgia estètica, continua tenint un aspecte difícil de veure i ha d’aprendre a superar el rebuig que provoca en els altres. Com a lectora i com a escriptora reivindique aferrissadament aquest tipus de personatges perquè tots els xiquets, tots, tenen dret de sentir-se herois d’una història. En aquest sentit, la literatura ha fet un gran pas amb llibres com aquest. Tanmateix, si filem prim, veurem que en altres aspectes tampoc ha avançat tant. En la mateixa història de Wonder, trobem estereotips que la literatura encara no ha aconseguit superar: qui renuncia a tot, a una realització personal, a una vida professional que apuntava ser prometedora per a atendre les necessitats de l’August? Efectivament: la mare.
Segurament la literatura no acaba de superar clixés perquè la societat mateixa no ho fa. I això té una gran importància? Potser no, perquè segurament el que els meus fills recordaran de Wonder és que vam comprar el llibre a Barcelona durant la Setmana del Llibre en Català després d’un passeig per la plaça de la catedral i que hem començat l’any els tres junts veient-ne l’adaptació cinematogràfic al cine del poble. Tampoc cal que exigim als llibres responsabilitats vitals que vagen més enllà de la pura diversió. O què?
