No sé si us he explicat mai que tinc el costum de filar aquestes columnes, cafè en mà, els diumenges de matí desprès de fer un repàs a les xarxes socials i a la premsa setmanal de tots els colors, o de matisos mínims d’un mateix color, segons com ho mirem… El cas, però, és que avui em crida l’atenció el post que una “amiga virtual” ha penjat en Facebook: “A partir d’ara no em relacionaré ni parlaré amb desconeguts, només admetré com a amics els amics de la meua parella, que es diu Fulanito de tal”. M’alarme: em sona a mantra, a lletania, a desesperada frase de perdó després d’una acalorada discussió provocada per un accés de gelosia. Em pregunte si és un advertiment sincer o si es tracta d’una crida d’auxili. Mire de distraure la inquietud llegint altres notícies, però no m’hi puc concentrar. Valore la possibilitat de demanar-li si necessita ajuda i quan decidisc que sí, que ho he de fer, que li he d’enviar un missatge, torne al seu mur i el post ha desaparegut, com si hagués estat un miratge. L’ha substituït per una frase suposadament graciosa: “Quien esté libre de pecado, que le deje el celular a su pareja durante una semana”. Ara no sé en quina mesura pretén amagar la por sota la frivolització d’una cosa tan seriosa com són les relacions de parella, tan corprenedor com l’amor entre dues persones. Supose que és per això que no puc reprimir l’impuls de buscar la definició d’amor al DIEC: “Inclinació o afecció viva envers una persona o cosa”. Cosa… És quan les dones deixem de ser persones i esdevenim coses, objectes d’amor, que es justifica l’invent patriarcal del concepte de “pecat” en aquest context (de fet la dona naix atàvicament lligada al concepte de pecat), i em pregunte jo quines accions pot justificar un pecat, quina pot ser la mesura del càstig, fins on arriba la penitència, perquè és clar: no puc evitar relacionar pecat amb culpa i culpa amb por. I quan l’amor viu sota el jou de la culpa i de la por ja té un altre nom, ja no és amor. Què és? Com és? En quina nova substància s’ha transmutat?
Fa uns dies vaig demanar als alumnes que portaren per comentar a classe aforismes de Fuster que els hagueren tocat la fibra sensible. “Un amor sense decepcions no seria amor; seria, què sé jo? Confitura o música de Bach”, em proposa un alumne de tercer de Filologia amb les orelles i el nas taladrats d’arracades i una gran cresta coronant-li el cap. “Pensaràs que sóc cursi, profe –em diu una mica avergonyit–, però és que crec que l’amor és l’únic sentiment que ens fa tenir sensacions positives i negatives alhora. L’únic que ens fa bons i al mateix temps dolents. És possible definir l’amor per contrast?” La classe es fa silenci. No gose respondre la pregunta de l’alumne. M’estime més deixar-la en l’aire com una interrogació retòrica i que siguen ells qui decidisquen què ens fa ser bons o dolents o si som bons per definició o si, potser, portem la maldat a l’ADN. Tanmateix, vull confiar que els joves d’avui dia, els homes que s’adornen el cos amb arracades, crestes, rastes i tatuatges i també aquells que mantenen la tradició del polo, la corbata i els mocassins (que en aquesta vida ha de continuar havent de tot…) sabran distingir entre persones i objectes, entre bondat i maldat.
S’acaba la classe i isc de l’aula rumiant la reflexió d’aquell alumne al qual l’amor se li enfila arracades amunt com l’heura en aquesta càlida primavera d’hivern, quan escolte de sobte una conversa d’unes xiques que recorren el passadís de la facultat: “M’ha telefonat i m’ha dit que vol que tornem –li diu l’una a l’altra–. Però és que, xica, no em dóna cap garantia…” Com si en tinguera, de garanties –pense jo– l’amor! Que els ho pregunten a les 44 dones que han mort enguany a mans d’aquells que un dia els van prometre amor etern.
