Dijous passat es presentaven al Centre Octubre de Cultura Contemporània dues de les obres que enguany s’han publicat al voltant de la mítica figura de Joan Fuster, Nosaltres les fusterianes i La improbable vida de Joan Fuster, en la qual he participat juntament amb les escriptores Raquel Ricart, Carme Manuel, Mercè Climent, Isabel Canet, Esperança Camps, Elvira Cambrils, Núria Cadenes, Teresa Broseta i Maria Jesús Bolta a iniciativa de l’editorial 3i4.
L’any Fuster cueja, i escrits sobre la seua obra i miracles literaris se n’han fet molts; sobre la seua vida tinc la sensació que no tants. Potser cap ni un més enllà d’aquesta agosarada biografia fictícia a deu veus, la fortuna de la qual la veurem –o no– amb el temps. Hi ha opinions per a tot. Hi ha qui diu que ja no es pot esprémer més la figura del que ha estat el gran tòtem de la literatura catalana del segle XX al País Valencià. De fet, sense anar més lluny, no fa gaire, un company escriptor, quan li vaig explicar la voluntat que teníem un grup d’escriptores de fer un divertiment ficcionant la vida del gran mestre, titllà l’agosarat projecte de sobirana ximpleria. El cas, però, és que divendres, un dia després de la presentació, ja no en quedaven exemplars a la llibreria En fan set…
Confesse que jo molt fusteriana no sóc, la veritat. Més que res pel fet que segurament no conec la seua obra de manera suficientment profunda, tot i que l’he llegida en gran part i he llegit també molts dels estudis que se n’han fet. No ho sóc tampoc, perquè –disculpeu-me l’atreviment– amb la perspectiva que dóna el temps, pense que més d’una de les seues “catedràtiques” opinions i alguns dels seus aforismes ara serien ben qüestionables. Sense anar més lluny, aquell mític “el país serà d’esquerres o no serà”. No cal retrocedir molt en el temps ni en l’espai per veure que almenys des de l’1 d’octubre hi ha un país que malda per ser independent des de l’esquerra i des de la dreta: un país de tots, com ha de ser.
Malgrat tot, no me’n vaig poder estar d’acceptar la proposta de col·laborar en La improbable vida de Joan Fuster, perquè en aquest país absolutament desvertebrat, vulnerable i trencadís per la desunió, si hi ha una figura vertebradora, certament eixa és la de Joan Fuster, que mai no deixà de tenir una visió global o nacional dels Països Catalans, una visió d’unitat, que és l’únic que mantindrà la dignitat de la nostra cultura. Potser la principal taula de salvació en un món que tendeix a frivolitzar i a simplificar descaradament la idea de globalització. És per això que des del sud, des d’Alacant, havíem de reivindicar Joan Fuster, i la manera que jo tenia de fer-ho –ja dic que no sóc una experta en la seua obra– era recreant l’interés manifest que Fuster va mostrar per les nostres terres i algunes de les relacions que va tindre amb els intel·lectuals alacantins dels anys 60 i 70.
A més a més, del caràcter de Joan Fuster, tot i que fins ara ningú ha gosat publicar una biografia “oficial” i autoritzada, una primera aproximació al santoral, s’han destacat molts trets més enllà de la seua innegable genialitat. S’ha remarcat, per exemple, la seua suposada misogínia. De fet algunes escriptores i intel·lectuals remarcables, com Carme Manuel, no tenen cap vergonya de declarar, públicament i sense embuts, que no reconeixen Joan Fuster com a pare. Era misogin? No ho sé, la veritat. Ja dic que jo conec la seua obra sobretot a través dels estudis que han fet més que res homes. Eixos estudis, per tant, els considere fonts secundàries i no sé del cert si a Fuster no li interessava la figura de la dona o si era a aquells estudiosos als qui no els interessava tractar globalment la visió que Fuster poguera haver tingut de les dones.
El que em sembla inqüestionable és que tota persona és fruit de l’època que li ha tocat viure i que si Fuster s’envoltava de més homes que de dones bé podia ser perquè li resultaven més agradables o simplement perquè els homes en aquells anys encara eren els que tenien major accés als ambients acadèmics i intel·lectuals, estadísticament n’eren més, per tant, i les dones encara havíem d’anar a colzades per obrir-nos pas. Un home que afirmava que “la nostra època jubila l’«amor». Ha arribat l’hora d’inventar un altre amor. Un amor –el de demà– que, probablement, no tolerarà un don Joan ni una Julieta, una Bovary ni un Otel·lo, un Werther ni una Beatrice…”, en algun moment de lucidesa, bé devia veure en certa manera la dona d’igual a igual. Un home del seu temps, com dic. Potser és arribada l’hora de qüestionar alguns mites i potser ho hauríem de fer les dones, que vulguem o no, i malgrat que som ja al segle XXI, com les nostres predecessores, encara hem d’anar obrint-nos pas a colzades.
