El febrer de 1977 la maquinària repressiva del règim militar xilè feia quatre anys que funcionava a ple rendiment, eficaçment administrada per la Dirección de Inteligencia Nacional (DINA). El 9 de febrer d’aquell any, La Segunda, la capçalera vespertina del grup editorial del poderós Agustín Edwards Eastman, un tipus al servei de la CIA, desmentia en portada que hagueren desaparegut –tal com es creia– 13 membres de la direcció clandestina del partit comunista, que segons els militars haurien viatjat a Argentina. Nueva felonia marxista ante los tribunales. No Hay tales desaparecidos insistia rabiosament la capçalera. La veritat, però, és que la DINA els havia eliminat sense que a hores d’ara ningú no sàpiga encara on són els seus cossos.
No era la primera vegada que un dels diaris d’Edwards mentia d’aquella manera. Els seus periodistes havien convertit execucions de joves dissidents en crims passionals i venut amb grossos titulars del decomís de dipòsits d’armes de guerrillers que en realitat no existien.
Tot plegat, els diaris que els militars van permetre que continuaren eixint després del colp de l’11 de setembre de 1973 mentien tots. Des del mateix moment en què Pinochet va ocupar el poder es van tancar diaris, es van detenir periodistes, es van assassinar o bé van haver de marxar cap a l’exili. Es calcula que almenys 300 professionals foren engarjolats i que 23 d’ells van ser executats. La censura es va imposar i els mitjans públics nacionals van caure sota el control ferreny dels militars.
Segons l’Informe de la Comisión Nacional sobre Prisión y Tortura impulsat el 2003 pel president Ricardo Lagos, no hi ha dubte que els mitjans de comunicació van tenir un paper fonamental en la consolidació del règim i en la impunitat amb què es va desfermar la repressió. La premsa, per convicció, va presentar aquesta amb la coartada que combatia la delinqüència, alhora que denigrava els opositors vinculant-los a accions delictives. La mateixa premsa que, després, a través de les seues editorials, es presentava a l’opinió pública com a ponderada i responsable.
Ja sé que el lector més perspicaç i irritable li molestarà terriblement la comparació i, tot i admetent-li que Espanya no és el Xile dels ignominiosos anys setanta, em reafirmaré que allà com aquí, la veritat ha estat la primera baixa de la guerra lliurada entre l’Estat-nació espanyol i Catalunya. Ni el més estúpid dels analistes pot negar que els mitjans de comunicació espanyols, alineats sense contemplacions amb la política repressora del PP a fi de preservar la sagrada unitat d’Espanya, no ha tingut cap problema a mentir, a silenciar, a deformar grotescament la realitat i fins i tot a crear un llenguatge especial per a estigmatitzar milions de catalans que, nacionalistes o no, simplement defensaven –i defensen– pacíficament el seu dret a decidir la seua pertinença a Espanya. Una premsa, val a dir, que ha anat parella al relat capciós d’una justícia confosa plenament, de manera escandalosa, amb el PP, tal com han advertit diversos organismes internacionals.
Des que va esclatar la crisi els casos són tan nombrosos que necessitaríem diversos volums per a explicar-los. El Consell Audiovisual de Catalunya (CAC), un òrgan constituït per a vetllar per la veracitat i la pluralitat de la informació a Catalunya, únic de la seua espècie en Espanya, en un dels seus habituals informes es fixava l’altre dia en el tractament que els mitjans espanyols van donar a les víctimes de les càrregues policials de l’1-O. Víctimes, val a dir, xifrades en 1.066 però que el govern espanyol no reconeix que han existit mai. Segons l’estudi quantitatiu de l’entitat, dels mitjans analitzats (La 1, Telecinco, TV3, La Sexta i Antena 3) la televisió pública catalana va ser la única que va donar veu tant a les víctimes de les càrregues com als observadors internacionals que van seguir la jornada. Així mateix, La 1 i Telecinco van incloure declaracions del PSOE/PSC, PP, Podem, i C’S, però van rebutjar les intervencions d’ERC, PDECat, la CUP o Catalunya en Comú.
Són unes dades que no interessen als mitjans de Madrid i menys encara a la classe política espanyola que fa anys que sense massa arguments acusa als mitjans públics catalans de manipular. La cosa és ben sinistra. El PP vol controlar TV3 per a garantir una “información veraz, objetiva y equilibrada, respetuosa con el pluralismo político, social y cultural y también con el equilibrio territorial, así como con el conocimiento y respeto de los valores y principios contenidos en la Constitución Española y el Estatuto de Autonomia de Cataluña”. Ho diu el PP, el mateix partit que va convertir TVV en un femer informatiu i en una màquina de robar diners públics; Telemadrid en un mitjà de fireta al servei del seu gangsterisme polític i TVE en una autèntica vergonya per a la professió. No ho dic jo, ho diuen els mateixos treballadors cansats de denunciar ingerències polítiques i manipulacions per a perjudicar l’oposició o bé per a amagar o minimitzar aquelles informacions que perjudiquen el Gobierno. Uns professionals que tampoc s’han estat de denunciar la cobertura vergonyosa del que està passant a Catalunya.
Com siga, l’objectiu és molt clar. El PP –amb la complicitat del PSOE i Ciudadanos– vol destruir l’únic focus d’informació professional que posa en evidència el relat de l’Estat i eliminar allò que considera un dels elements de cohesió col·lectiva més important dels catalans. Es tracta d’això mateix, d’aixafar Catalunya i de submergir-la en el magma informatiu de les espanyes. D’anul·lar-la mitjançant tots els mètodes clàssics d’un autèntic colp d’Estat.
Intentaran degradar els continguts de TV3 i de Catalunya Ràdio, eliminant els programes que no els agraden, els periodistes que no els agraden, posant al front un qualsevol manat entre la caterva de possibles candidats que tenen i que se m’acut que poden anar de Bertín Osborne a Terelu Campos passant per Inda o Marhuenda. Faran els impossibles però no se n’eixiran amb la seua perquè Catalunya no és Madrid, ni el sector de la comunicació catalana funciona amb els tics i les servituds de la premsa madrilenya i de les seues províncies. De fet, els periodistes catalans, les universitats de periodisme i les entitats de professionals ja fa temps que es preparen per a una contingència com aquesta que era de preveure. Però no trauran l’entrellat sobretot perquè una majoria de la societat catalana s’estima els seus mitjans de comunicació públics, s’hi identifica i la repressió en aquest àmbit provocarà una reacció immediata i un rebuig enorme que farà més forts encara els vincles entre aquells que pensen que només una ruptura pot garantir la supervivència política i cultural dels catalans davant d’un Estat-nació més agressiu i autoritari que mai.
I encara crec que no es conformaran amb tocar de mort TV3 i Catalunya Ràdio. Intentaran també tallar qualsevol tipus d’ajut a la premsa catalana que no combregue amb els seus dictats. De veritat pensen que així aconseguiran fer desaparèixer la Catalunya que no els agrada? Assolir l’assimilació cultural, lingüística i política que no han aconseguit en segles ni tan sols per la força de les armes?
