Mónica Oltra, jueva

21 octubre 2017 01:00h

La nit de dimecres passat, l'extrema dreta va realitzar una acció paramilitar a la porta de casa de la vicepresidenta del Govern valencià, Mónica Oltra. L'objectiu era marcar-la amb l'estigma d'antipatriota, que és l'anatema que "inhabilita l'individu per a una plena acceptació social", segons la definició canònica d'Erving Goffman. La cacera de bruixes de Salem –unes bruixes que no ho eren!– és referència obligada. Tots els heterodoxos de la terra n'han patit les conseqüències d'una manera o altra. Al capdavall, l'estigma és l'arma llancívola del darwinisme ideològic de totes les èpoques.

Dijous de matí, el periodista Adolf Beltran cartografiava l'aquelarre contra Oltra. Amb el títol "Per què el que ha patit Mónica Oltra no és un escarni sinó una cosa pitjor", Beltran alertava contra la pràctica que representava l'acció directa de la nit anterior. "El que ha tingut Oltra a la porta de casa és un grup emmascarat de nazis que no protestaven per res concret, sinó que l'assenyalaven i l'amenaçaven per ser el que és, dona, demòcrata, d'esquerres i valencianista. Ho han fet amb la lògica bàrbara del feixisme, embolcallats en l'onada de nacionalisme espanyol que ha alçat el gravíssim conflicte a Catalunya i encoratjats per l'abusiva retòrica de la dreta valenciana en estigmatitzar els adversaris com a 'aliats' o 'marques blanques' de l'independentisme català." No es pot dir millor, certament. Oltra ha estat ara la peça escollida. "Han anat per Mónica Oltra", insistia Beltran, "perquè és 'jueva', en el sentit metafòric del que això ha significat en la història. La seua condició de símbol d’un sector de l’esquerra valencianista és el que ha estat atacat." 

L'anatema és un clàssic de la dreta rupestre valenciana, de gran tradició piròmana. Des dels temps inquisitorials, l'estigmatització d'heretges de tota mena –jueus, moriscos, il·lustrats, fusterians, catalanistes– és una pràctica social, mediàtica i política sense cap mena de cost sinó tot el contrari. L'acusació d'antipatriota i estranger –catalanista, antiespanyol, per exemple– no solament ix debades sinó que dóna punts per a la promoció de –sovint un indigent intel·lectual o un cínic aprofitat que escolta Wagner i llegeix Richard Ford en la intimitat.

Fa uns mesos, per exemple, l'endemà d'una visita protocolària de Carles Puigdemont a València, la lideresa popular Isabel Bonig va acusar Ximo Puig "d'alta traïció" i d'obrir "les portes del Palau a qui vol trencar la nació més antiga d'Europa" (sic!). Un cas evident d'allò que Beltran anomena "abusiva retòrica de la dreta valenciana en estigmatitzar els adversaris" i que ha estat el brou de cultiu del feixisme valencià, del qual el blaverisme és un subconjunt. Ara li ha tocat a Mónica Oltra davant de casa, cosa que evidencia la complicitat de la ultradreta amb els responsables de l'ordre públic. Però l'acció contra Oltra no hauria estat possible sense una dreta parlamentària com la que representa Bonig. La seua anatemització del President des de la trona de les Corts afegeix gravetat al diagnòstic perquè el lloc també és el missatge.

No importa si Mónica Oltra o Ximo Puig són més o menys "catalanistes" –com no importava si els "jueus" eren en realitat aquells éssers malèfics que estigmatitzaven Sant Vicent Ferrer, Luter i tots els torquemades i Goebbels de la història. La culpabilitat de la víctima estigmatitzada no depén de la seua conducta o pensament, precisament perquè es tracta d'una culpabilitat imposada per l'estigmatitzador i els seus còmplices intel·lectuals. "En última instància" –solia insistir Joan Fuster–, "som allò que els altres ens deixen ser i, sovint, allò que els altres volen que siguem". No importa en quina mesura i intensitat som "dona, demòcrata, d'esquerres i valencianista" com assenyala Beltram en el cas de Mónica Oltra. No val tampoc el penediment, el complex d'estora ni la mentalitat de Tio Tom dels equidistants davant de la fatwa del botxí. És la fatwa qui ens fa dones, demòcrates, valencianistes o d'esquerres, antipatriotes, fusterians ortodoxos, catalanistes, gitanos, negres o jueus, segons les circumstàncies. No oblidem que molts jueus es van assabentar de la seua condició identitària en ser detinguts, empresonats, portats a la foguera o als camps de concentració. Els llibres de Primo Levi, Jean Améry, Imre Kertez o Jorge Semprún, entre d'altres, ho documenten a bastament.

La defensa d'Oltra i de Puig és un impossible ontològic perquè la seua culpabilitat està en la mirada dels altres. Oltra i Puig, vostès i jo, com encertava a assenyalar Adolf Beltran, som "jueus". No hauríem, per tant, de banalitzar l'extrema dreta. Ni hauríem de conformar-nos amb un diagnòstic epidèrmic. Quines són "les ajudes que van portar Hitler al poder" és encara la gran pregunta de la intel·lectualitat alemanya per a interpretar el nazisme, que va ocupar les institucions "democràticament". Mirem de contestar per què Ximo Puig i Mónica Oltra són estigmatitzats al carrer i a les Corts, i amb ajuda de quines polítiques mediàtiques, de quines organitzacions civils, de quins líders d'opinió, de quines fonts de finançament per banda de quines empreses i amb quines complicitats i subvencions de quines institucions i a canvi de què, etc. El "jueu" és el boc emissari del totalitarisme. I en això estan ara com llavors, mirem de desplegar ara la contestació adequada. Compte, finalment, amb la síndrome d'Estocolm, tan estesa entre els "jueus" valencians...

next