Les huit del matí i sona el despertador. Habitualment prem el botonet del martiri que allarga el mal dormir durant uns quants minuts més. Però hui no cal: ja fa estona que estic amb els ulls com a plats. Des de fa uns dies dormir bé s’ha tornat més difícil: alguns malsons però sobretot mals records i el mal cos no ens deixen viure igual de tranquil·les. M’alce i, mentre vaig a la dutxa, pose la ràdio. Sona per defecte, i en aquest cas es tracta literalment d’un defecte, la Cadena Ser. Uns tertulians –oh, beneïda classe social– fan burla d’un vídeo que s’ha fet viral per les xarxes denunciant la violència policial i les actuacions autoritàries a Catalunya. Pare l’aigua i isc de la dutxa a apagar la ràdio: no soporte més aquesta farsa. Fa dos dies que van empresonar els Jordis, però com que des de fa unes setmanes la realitat supera la ficció, sembla que comencem a estar anestesiades davant notícies impròpies d’un estat democràtic com, evidentment, no ho és el nostre.
Mentre corre l’aigua cos avall em retornen les imatges. Vora dos hores de crits, amenaces i insults constants. El passeig de la vergonya, les galtes roges de la tensió. Pense en les companyes que també hi eren; en les que van haver de marxar perquè el seu cos els ho demanava. Viatge pels càntics dels feixistes, que encara reboten al meu cap, i entre tots en sona i ressona un especialment: “Donde están, no se ven, los amigos de Guillem!”. Pense en Guillem, no és just, però la seua imatge, la idea d’ell, m’empenta a tirar endavant, a alçar el cap i mirar-los a la cara. Com que aleshores no ens ho contaven a la televisió i jo vivia a Sella, no en vaig saber res de Guillem fins aquell memorable 25 d’abril de l’any 2005, al qual vaig vindre amb els pares, quan Obrint Pas va gravar el DVD Un poble en moviment. Belén Agulló, la germana de qui havien assassinat feia aleshores 12 anys, va parlar damunt l’escenari, i recorde que em va copsar aquell parlament que acabava dient: “Malgrat que ens furtaren la seua presència, el seu somriure i les seues paraules, mai ens podran arrebatar les seues ganes de lluita i els seus ideals, que també són els nostres”. I des d’aleshores sempre ho he tingut clar: així serà.
Em resulta inevitable pensar en el meu germà: podria haver sigut ell, com tants altres. No puc ni imaginar-ho, posar-me en la pell de la família de Guillem m’ho regira tot per dins, i em fa pensar que he d’eixir al carrer, un dia més. A l’esmorzar, parlem de la situació, i em cauen les llàgrimes. Un amic m’envia l’enllaç a un programa de Catalunya Ràdio sobre com superar l’estrés posttraumàtic, que convida a posar-nos en la pell de l’opressor. Sí, segurament en tinc, d’estrés posttraumàtic, perquè ni puc ni vull posar-me en la pell de l’opressor. Ens escrivim entre companyes: com estàs hui? Com van els ànims? Com has dormit, Laieta? Una cervesa al final de la vesprada i abraçades infinites, treure bilis per la boca en comunitat, plorar, silencis lícits i còmodes, i al final de tot un somriure, perquè ara que tots ens hem llevat les caretes, sóc conscient de quanta gent preciosa i lluitadora tinc al meu voltant. Com d’important va ser tindre mans on agafar-se fort el 9 d’Octubre de vesprada, muscles on plorar eixa nit, assemblees on parlar-ne uns dies després: juntes som més fortes.
Puge a casa i, abans de dormir, faig un repàs al mòbil. Sorpresa: un grup de nazis encapçalats per José Luis Roberto han acudit a amenaçar i intimidar a Mónica Oltra a la porta de sa casa, ben entrada la nit. Tanque els ulls, hui ja no vull saber-ne més. I per a poder dormir, li done al play a la cançó que fa uns dies em va enviar la meua companya Paula a mode de teràpia: No estàs sol, no tingues por. Cap agressió sense resposta.
