La primera víctima d’una guerra és la veritat. La màxima immortal torna a fer-se present en l’actual conflicte de Catalunya. Tots ens fem creus amb l’actitud dels mitjans davant “el procés”. Aprofitant el nom, el curs de les coses ha esdevingut fefaentment kafkià. Amb hores de diferència, alguns col·laboradors antiindependentistes de TV3 –l’anomenada “quota unionista”– s’han donat de baixa per evidenciar l’esbiaixada pluralitat de la televisió nacional de Catalunya. Quasi al mateix temps, diferents col·laboradors de l’edició catalana de El País –catalans i valencians– s’hi donaven també de baixa, pels mateixos motius, però inversos.
Ara mateix no puc veure TV3 a casa perquè el PP valencià va decidir tallar-ne la connexió. Reconec que tampoc he seguit massa assíduament l’edició en català de El País. Pel que sé, però, tots tenen raó: TV3 s’ha tornat cada vegada més monolítica en la qüestió de la independència i El País ha intensificat la paranoia anti. Les coses, però, són més complexes i tots els qui col·laborem habitualment en mitjans de comunicació hi hem de fer un pensament.
Sóc col·laborador de El País –ara mateix, exclusivament en l’edició estatal, perquè la valenciana va ser eliminada fa temps per una decisió empresarial– des de fa vint anys. Confessaré que no se m’ha passat pel cap renunciar-hi. No sóc –això de què ara es parla tant– un equidistant. No crec que, en un conflicte d’aquesta categoria, existisca l’equidistància verdadera. He dit la meua opinió sobre la qüestió –en El País i allà on m’han pagat per fer-ho– repetidament. No sóc ni “independentista” ni “antiindependentista”. Crec que el destí de Catalunya l’han de decidir els seus ciutadans democràticament (i no, com d’altres suggereixen, votant conjuntament amb extremenys o amb murcians). Veig amb més simpatia la causa catalana que les decisions del govern Rajoy, però seria un ingenu si defensara que tot el que es fa a favor de la independència és irreprotxablement democràtic i el que es fa en contra és producte d’una diabòlica ment dictatorial.
Escric també al diari Ara des de la seua fundació, l’any 2010 (en sóc, per dir-ho així, soci fundador). Que hi escriga no vol dir que estiga necessàriament a favor al cent per cent de la seua línia editorial ni de l’opinió de la majoria dels seues columnistes. Simplement, tinc els meus propis punts de vista. També escric en Diari La Veu i no he de compartir necessàriament la ideologia ni l’estratègia d’aquest mitjà. Escriure als periòdics implica, sobretot, una responsabilitat individual i, mentre no em censuren cap article ni em violenten de cap manera pel que hi dic, sóc partidari de mantindre el cap fred i no deixar-se portar per la intensa onada emocional que recorre aquesta sofrida pell de brau.
Respecte els companys que s’involucren fins al final per una causa, però, no crec que aquesta siga la missió d’un columnista o d’un periodista, i no diguem d’un intel·lectual. En moments de tribulació col·lectiva, s’hi ha de poder aportar alguna llum. Mentre al meu voltant es fa propaganda, jo continuaré sent partidari de fer, sense barrejar-les, informació i opinió (i literatura). Amb l’edat, m’he tornat escèptic (i ja ho era molt!), i la vella consigna de Stanislaw Jercy Lec (“L’home és individualment intel·ligent i col·lectivament estúpid”) ressona a dins del meu cap amb un martelleig dissuasiu.
En la guerra de Catalunya ja hem perdut la veritat. Si mitjans com El País –un dels grans rotatius mundials– s’han lliurat a un excés d’ideologia en detriment de l’objectivitat, tots hi hem perdut. Esperem que les aigües tornen al seu curs habitual. Això no serà demà ni despús-demà, però els qui ocupem tribunes públiques hem de fer l’esforç de no deixar-nos arrossegar per les decisions instantànies i emotives.
Eixides? N’hi haurà, però no sé quan. Com deia un altre gran, Sánchez Ferlosio, “el més sospitós de les solucions és que se les troba sempre que u vol”. Ara estem en la fase en què no en volem, però a mi “diàleg” em continua semblant un dels més bells mots en la nostra llengua. No dimitisc de res, al contrari: m’hi pose a per totes a temps complet. I a vore vindre. És l’única actitud realment honesta. La resta és publicitat i propaganda i jo ja estic massa major per a certes cerimònies de venda de llepolies a l’engròs. I, naturalment, tot açò només és una opinió, però és la meua opinió. I no hi haurà ningú al món que puga evitar que l’expresse.
