Han estat uns dies molt durs. Vivim enmig d’una tempesta. Molts amics, coneguts, veïns, confessen que tenen dificultats per a dormir i pels grups de WhatsApp han començat a córrer consells de com protegir-s’hi de la tensió. Hi ha psiquiatres que donen consells per la ràdio, cal dissociar, diuen, desconnectar. Els cas és que les imatges de grups d’autèntics salvatges excitant els policies i guàrdies civils camí de Catalunya al crit de “a por ellos, oé, oé” van indignar i corprendre els catalans, independentistes o no, de dretes o d’esquerres, concernits pel moment històric o indiferents. Hem vist també després alguns d’aquests guàrdies civils enardits repetint el mateix crit de guerra, entonant embogits una apòcrifa lletra feixista de l’himne d’Espanya. Són imatges dels moments previs al safari de l’1 d’octubre, a les brutals càrregues contra ciutadans indefensos, a les razzies indiscriminades en no pocs pobles del territori davant l’escàndol de la premsa internacional i de les versions manipulades d’una premsa espanyola que sembla militaritzada. Enmig de tot això, la condemna lleu i vergonyant d’Europa. No podíem esperar cap altra cosa d’una Europa que ha deixat morir desenes de milers de refugiats.
La població ha respost pacíficament a les agressions però també amb determinació. No volen policies als seus pobles i ho fan palès protestant. Als agents no els agrada. Potser se senten avergonyits que milers de veïns els engeguen. Ells venien a salvar-los… de què? A Calella, una nit, els guàrdies perden els nervis i ixen de paisà de l’hotel on s’allotgen i, aleshores, protegits pels seus companys uniformats colpegen els veïns que protesten, els acacen pels carrers. Ràpidament la premsa converteix les víctimes en agressors. Es menteix deliberadament, també, sobre presumptes pressions per part dels propietaris dels hotels per tal que els agents abandonen. Corren rius de tinta sobre escoles de l’hispanofòbia on s’adoctrina xiquets en l’independentisme que després són usats com a escuts humans davant els escamots antiavalots. Què s’han pensat que són els catalans?
Aquests policies mal pagats, mal dormits, mal menjats, excitats, únicament ensinistrats en la violència, no entenen res. No saben de què va tot allò dels catalans, ni coneixen la gent i el territori que han vingut a ocupar en nom d’una Constitució que es cau a trossos, d’una legalitat que els mateixos que els manen es passen per l’engonal per a poder enriquir-se a costa dels diners de tots. Estan desorientats i desmoralitzats. L’operatiu policial ha estat un autèntic desastre d’Alhucemas. Ha fallat tot. D’altra banda, els serveis secrets han estat incapaços de trobar una sola urna. Les tenien els veïns.
Les mentides del PP i les bestieses d’alguns notables miraran d’amagar la realitat. Per a Fernando Martínez-Maíllo, els quasi 900 ferits causats per la brutalitat policial són una farsa, totes les imatges que s’han vist un muntatge. Els dirigents del PP repeteixen fins a atipar-se’n la mateixa infàmia. La vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, Rajoy mateix, neguen que hi haja hagut un referèndum. Estan rabiosos i volen venjança. Han estat humiliats per tot un poble.
Hem vist també el rei. Ha parlat amb agressivitat amb un retrat al fons de Carles III, armat amb una porra. Un avantpassat seu que va prohibir el català. Res no és casual. El rei promet protegir els catalans que es consideren espanyols i un càstig sever per als milions que se li han posat a la contra. Ni una paraula per al diàleg, per als ferits… És un rei que sembla que s’adreça a una colònia revoltada. El conscient el traeix.
Aquest Felip VI, immisericorde, ha deixat de ser rei no tan sols per a la immensa majoria dels catalans, sinó també per a milions d’espanyols que de colp han fet memòria d’on ve la legitimitat de la seua corona i, també, que mai no l’han votat encara que done lliçons de democràcia a tort i a dret.
Tots els poders es congrien contra Catalunya. Alfonso Guerra vol enviar l’exèrcit, titlla de fastigosament sectària la televisió pública catalana, aplaudeix l’actuació policial, compara els independentistes amb nazis. Quina banalització més horrible, pròpia d’un autèntic malparit. José Bono creu que els catalans han estat enverinats i es creuen d’una raça superior, és el mateix que pensa l’extremeny Ibarra. Bono diu que el verí ha estat inoculat a les escoles i que són molts els pares que duen els seus fills a cridar fills de putes als guàrdies civils. Leguina en una entrevista en El Mundo tracta de “pobletans” els catalans i vomita un desig i una profecia: “(…) En 2025 toda la zona alta de Gerona, cuna de carlistas, separatistas y todos los istas del mundo, de todos los reaccionarios del planeta, está despoblada, como se merece. La pena es que no lo esté ahora. Cataluña tendría que ser sólo Barcelona y su zona metropolitana, que no son separatistas (…)”. Qui són els nazis?.
Els diaris de Madrid clamen perquè s’aixafe els catalans, perquè se’ls pulveritze el seu sistema educatiu, perquè se’ls tanquen els seus mitjans de comunicació públics. L’ambient és irrespirable. Cap d’ells, ni Rajoy, ni el Borbó, cap dirigent socialista de la vella guàrdia, cap neofalangista de Ciudadanos, té una oferta per a Catalunya que no siga la de la rendició i la de la repressió total. Saben que això no va a resoldre res, però no els importa. Vivim amb tot això i més. Contra tot això.
Ahir vam anar a veure Cabaret, al Victòria, en el Paral·lel. Al teatre no cabia ni un cap d’agulla. Elena Gadel i Ivan Labanda estaven superbs. Tota la companyia. La gent va riure i va patir, també. L’obra, ja se sap, no acaba bé a pesar que, en l’últim moment, siga tota una proclamació de la vida contra el fanatisme i la mort. Després vam sopar als voltants del Mercat de Sant Antoni. L’oferta de restaurants i bars no té res a envejar a cap ciutat d’Europa. Els locals estaven plens. Barcelona és una gran ciutat, moderna, organitzada, oberta… La capital d’un gran país amb una capacitat d’integració sorprenent on a pesar de les acusacions estúpides de ser una país controlat per la xenofòbia ha tingut un president cordovès i té una cap de l’oposició de Jérez, desenes de dirigents amb orígens en tota Espanya. Avui vindran a visitar Barcelona milers d’espanyols per defensar la sagrada unitat d’Espanya contra el dret pacífic de milions de catalans a decidir si volen o no deixar-la després d’anys de desentesos i humiliacions per part de l’Estat. La convocatòria parteix d’una entitat en els límits de l’extrema dreta i a la mateixa s’han afegit junt amb el PP, Ciutadans, el PSC, partits de l’extrema dreta com Falange o Democràcia Nacional. Alguns diaris ja han fet córrer la brama que hi haurà independentistes camuflats per a provocar aldarulls. És una altra mentida. Però el cert és que si la testosterona es desborda tindran un culpable ben previsible i uns diaris merdosos per assenyalar-lo.
La immensa majoria de catalans es quedaran a casa. Els ignoraran. Han après a ignorar aquesta mena de personal. Vull dir ignorar a l’aspre rei del garrot; als gossos rabiosos del vell establishment socialista que va caure podrit per la corrupció i per apadrinar el terrorisme d’Estat; a la premsa pamfletària capaç d’ocultar els ridículs de Rajoy com el de la seua còmica visita a Trump o d’amagar la brutalitat policial.
Ignorar i anar fent via. No hi ha cap altra. La veritat i el diàleg sempre són més poderosos que la por, la repressió, que tots els exèrcits. No han entès res o potser sí, però no els importa perquè la prioritat és dominar, castigar, eliminar, en cap cas consolidar, restablir, garantir. D’ací molts anys, dolguts, rabiosos, molts encara es preguntaran què va passar amb Catalunya.
