Davant la preocupant situació que estem vivint en les últimes setmanes arran del referèndum de Catalunya, una intenta, amb voluntat pedagògica, pensar exemples que puguen servir per il·lustrar que les lleis no poden limitar la voluntat col·lectiva de transformar les societats. Se n’ha parlat molt, darrerament: en la història de la humanitat, molts drets s’han aconseguit a partir de la desobediència.
Un dels col·lectius que ben bé ho sabem som les dones: com que res no se’ns ha atorgat per gràcia divina, hem hagut d’anar guanyant-nos a pols els drets que des d’un inici se’ns havien negat. El dret a vot, el divorci, l’avortament, l’ús dels anticonceptius o la despenalització de l’adulteri han estat algunes de les nostres lluites; moltes d’elles, com aquesta última, hui ens farien riure. Però la realitat és que no fa tant de temps que les nostres mares i àvies van practicar aquesta desobediència. Allà per l’any 1977, al País Valencià, la Coordinadora de Grupos de Mujeres va iniciar una campanya per la petició d’amnistia total que permetera l’alliberament de les dones empresonades per aquests delictes. Alguns dels fets més paradigmàtics de desobediència són els que es van desenvolupar arran del cas de Bienvenida Garcia, acusada d’adulteri i condemnada per aquesta raó a un any de presó. Des de la Coordinadora es van realitzar diverses manifestacions per reivindicar la despenalització de l’adulteri. Es va portar a terme una recollida de signatures que es van presentar davant l’Audiència l’any 1977 sota el lema “Jo també sóc adúltera”.
En aquesta línia, les feministes valencianes de la Transició també van mostrar el seu suport al moviment homosexual, com ho demostren les mobilitzacions que van convocar amb motiu de l’acomiadament de dos treballadores d’una empresa tèxtil perquè se’ls havia acusat d'”actes immorals al lloc de treball”. El dia del judici, es va portar a terme una concentració en demanda de la derogació de la Llei de Perillositat Social i exigint la readmissió de les acomiadades. Amb el temps, aquesta llei es va derogar i es van aconseguir els drets pels quals s’hi lluitava.
Un altre exemple clar i molt més actual el podem trobar en la lluita contra la reforma de la llei de l’avortament impulsada pel ministre Alberto Ruiz-Gallardón. En el marc de les mobilitzacions contra aquesta, al febrer de 2014 una trentena d’activistes va irrompre a l’església de Sant Miquel de Palma durant un ofici cridant consignes a favor del dret de les dones al propi cos i de l’avortament lliure i gratuït. El Bisbat de Mallorca hi va interposar una denúncia i una setmana després set activistes, entre les quals hi havia una menor, van ser detingudes. El cas es va resoldre dos anys i mig després amb cinc condemnes d’un any de presó i una absolució, i la conseqüent mobilització popular en defensa del dret a la llibertat d’expressió. La proposta de reforma de la llei, però, va acabar retirant-se i el cas es va saldar amb la dimissió del ministre Gallardón.
Amb exemples com aquest, casos puntuals entre moltíssims d’altres, una pensa que no és tan difícil d’entendre que sovint la desobediència és necessària per avançar en les nostres societats suposadament democràtiques. Després de tot, jo no podria estar escrivint aquesta columna si algú no s’hi haguera rebel·lat contra la norma ja fa molts anys. I tot i que fora legal, no seria just, veritat?
