“Todas las felicidades cuestan muertos”, va proclamar Silvio Rodríguez just després d’interpretar Pequeña serenata diurna i abans de dedicar aquell concert del 31 de març de 1990 a l’Estadi Nacional de Xile a Víctor Jara. En la cançó, el cantautor cubà afirma viure en un país lliure i demana perdó als morts que han propiciat la seua felicitat, en una apel·lació als caiguts durant la lluita revolucionària.
A Catalunya encara no hi ha hagut morts. Si el procés polític que acaba d’entrar en la seua fase aguda culmina amb la independència, n’hi haurà hagut. L’única possibilitat que això concloga sense conseqüències irreversibles és que els amotinats renuncien al seu objectiu i s’establisca una negociació on, com a molt, se’ls atorgarà alguna contrapartida per tal que puguen salvar la cara.
Quan Rajoy diu que la democràcia espanyola és “amable” està sent sincer alhora que posa el llistó del que podria significar una actitud més aspra. Pertanyem a un Estat que permet que 80 anys després encara hi haja cadàvers apilonats als bancals i als cementeris i on els seus descendents han de demanar almoina pública per a finançar exhumacions i identificacions. Aquest és el llistó.
Ara que s’ha demostrat que la jornada de l’1 d’Octubre no va ser un pícnic i que la gent no pensa deixar-se prendre el carrer ni les institucions, la resposta implica, necessàriament, el desallotjament forçós.
El que està ocorrent a Catalunya és una sedició de llibre. “Antes roja que rota”, diu l’axioma nacionalista espanyol. Que Espanya es trenque és una possibilitat que ara està més a prop que mai, però alhora, una possibilitat inconcebible, si atenem a la gens contingent i del tot necessària “indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”.
En aquest context i des d’aquesta visió, l’actuació dels cossos i forces de seguretat de l’Estat durant el referèndum va ser, en efecte, desproporcionada. Però, per laxa. Atés el resultat que més de dos milions de catalans van poder votar, que es van acabar recomptant les paperetes, que els periodistes de tot el món van poder informar lliurement del que estava succeint, que les imatges de violència policial han circulat sense entrebancs ni conseqüències i que els principals líders de la sedició no han xafat una comissaria i, menys encara, una presó, els centenars de ferits suposen un balanç ínfim de danys.
Ara sí que ens trobem de ple en un desafiament. Ja hi ha fets consumats i se n’anuncien de més audaços. Els Mossos d’Esquadra han desobeït ordres judicials i s’han enfrontat als seus homòlegs espanyols. Tot va prenent aires de revolta i d’insubmissió flagrant.
Contràriament al que sosté el discurs naïf dominant en molts ambients independentistes, una anciana dipositant una papereta en una urna no és una imatge innòcua ni innocent. Es tracta d’un fet políticament més greu, per les seues conseqüències, que un atemptat terrorista. Estem farts de sentir cada vegada que el terror ens colpeja com els governants es donen colps de pit tot assegurant que els terroristes no aconseguiran que renunciem a la nostra forma de vida i als nostres valors democràtics.
De fet, més enllà de l’augment de les mesures de seguretat, les pulsions autoritàries dels governants espanyols s’han mantingut estables després dels atemptats. La vertadera preocupació i la raó primordial de la llei mordassa i altres innovacions per al control social s’han de buscar en moviments interns que sí que amenacen eixos suposats valors democràtics i més encara la forma de vida d’alguns.
La possible secessió de Catalunya, després de l’apaivagament del 15-M amb la institucionalització de Podem, suposa el principal risc per als qui habiten els palaus públics i privats, començant pel cap de l’Estat. Un triomf català obriria una crisi política i social a Espanya sense precedents des del 1936. Tan inconcebible és la independència de Catalunya com la possibilitat que, abans que això succeïsca, la repressió supere el colp de porra i els gasos lacrimògens. Ni més ni menys.
Quan el pols comença a esdevindre un afer internacional i la batalla de la imatge i de les relacions públiques s’estén per cancelleries i opinions públiques d’arreu del món, la pugna interna va assolint noves característiques.
La lliçó de diumenge és que, sense cap mort, l’Estat va perdre el partit per golejada. La tragèdia pot esdevindre si acaba donant la lliga de la imatge per perduda i opta per la pràctica d’un altre esport: el de l’esclafament literal de la sedició. Aquells que diuen que qui produïsca el primer mort haurà perdut el combat no tenen en compte que això és així quan el que està en joc és assumible i digerible per la part que disposa de la força i es pot permetre perdre, és a dir, que la derrota no pose en perill la situació de la classe dirigent, política i, sobretot, econòmica.
Els qui, des del bàndol independentista calculen i, en certa mesura, esperen que els esdeveniments luctuosos faran reaccionar els estats europeus no tenen en compte o no volen veure que l’exemple català no és un bon exemple per a les nacions sense estat que no es troben del tot a gust en el seu marc constitucional. La raó d’estat és una raó molt particular.
I finalment, quan els estrategs de l’escalada favorable albiren una societat civil internacional escandalitzada amb la sort dels catalans, obliden que les primeres víctimes són sempre molt cridaneres i se les coneix pel nom i els cognoms. Quan n’hi ha moltes desenes, centenars o milers, esdevenen baixes anònimes i el que era inconcebible es converteix en la dura rutina que descriuen els corresponsals de guerra.
