Avui, 1 d’Octubre, és el dia escollit perquè es duga a terme l’anunciat referèndum d’audeterminació de Catalunya. Si podrà realitzar-se amb normalitat i quins efectes obrarà és una cosa que no puc saber mentre escric aquestes ratlles –el dia anterior. Tal dia com hui, fa trenta-un anys, jo començava el curs de tercer de BUP (l’equivalent a l’actual primer de Batxillerat) al col·legi dels Salesians de Borriana. Corria l’any 1981 i jo en tenia 16. Aquell principi de curs resultava excitant perquè hi acabava el Batxillerat i, amb ell, l’escolarització als Salesians, on havia ingressat a la tendra edat de set anys (el COU l’havíem de cursar obligatòriament a l’institut públic). Una altra circumstància, a més, augmentava el pessigolleig dels llogaters d’aquella aula: la professora d’Història ens havia anunciat que, excepcionalment, durant tres trimestres llegiríem, a més del temari oficial, la Constitució espanyola, que s’havia promulgat en 1978.
Recorde aquelles hores passades comentant la Constitució com estimulants i una mica enfebrades. Abundaven als Salesians d’aquells anys –una escola interclassista però encara amb recialles de l’antic llinatge de la seua clientela més primerenca– els alumnes d’extrema dreta, militants de la Falange o de Fuerza Nueva en alguns casos, perfectament hostils a les noves idees democràtiques en boga. Entre els exabruptes una mica esclafaterrossos d’aquells elements, el sector il·lustrat de la classe manteníem un diàleg viu i interessat amb la professora, interpretant i glossant el devessall de conceptes que contenia la nova llei de lleis. Entre aquests, recorde que em va xocar l’article 2, aquell que proclamava “la indissoluble unitat de la nació espanyola” i al mateix temps garantia “el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren”.
En aquells temps hi havia una gran efervescència nacional, però a ningú va sobtar que la Carta Magna parlara de “nacionalitats” (és a dir, nacions) en referir-se a diferents parts de la “nació espanyola”. Dècades després, i en el context de la crisi catalana, una simple insinuació del líder d’un dels principals partits polítics (Pedro Sánchez, secretari general del PSOE) que Espanya és un estat “plurinacional” va aixecar protestes vigoroses dins i fora de les seues pròpies files… Com si el text de la Constitució fora lletra mullada o l’acabaren de descobrir aquella mateixa setmana.
Amics lectors, vos seré sincer: la independència de Catalunya seria una tragèdia. No per als catalans, que podrien així administrar-se i governar-se ad libitum, sense interferències de Madrid. Seria una tragèdia per als qui ens quedàrem dins d’Espanya, havent de suportar tota mena de cazurros que es peguen colps al pit amb una Constitució que no han llegit –els fills d’aquells companys meus del tercer de BUP, petits feixistes que no tenien ni mitja hòstia però que es passaven el dia incordiant amb la seua cadavèrica Una, Grande y Libre de pa sucat amb oli. Espanya sense Catalunya hauria perdut el país més modern de la península, el més culte, el més civilitzat i un dels més bells. Els valencians, específicament, sense Catalunya, perdríem el lloc on la nostra llengua és cultivada amb més amor i respecte, on la nostra tradició cultural adopta formats més vigorosos i audaços.
La tragèdia de la independència és per a Espanya, no per a Catalunya. Catalunya, sense Espanya, seria com una gran Andorra. Però Espanya, sense Catalunya, què seria? Aquest és l’autèntic i preocupant dilema…
