Els tertulians, comentaristes dels mitjans de comunicació i polítics alineats amb l’estratègia del Govern del PP tenen pànic de relacionar l’amarg concepte d’estat d’excepció amb el que està passant a Catalunya. De la mateixa manera que afirmen que l’aplicació del 155, l’article que permet suspendre l’autonomia, hauria de ser el darrer cartutx en aquesta embogida ofensiva que ha llançat Madrid per a esclafar la revolta dels catalans. En realitat, temen que Europa i el món democràtic se’ls tiren al damunt per la manera dràstica, potinera, amb la qual han acarat la qüestió catalana. I tenen por també que el tret els isca per la culata i se’ls hi destaroten, en la seua tranquil·la reraguarda territorial, els demòcrates emprenyats i els descontents de tota mena, els de l’Espanya eterna de les desigualtats. Per si encara no fora poc, com que no poden mostrar els catalans com una violenta i minoritària tribu cèltica, pateixen molt per no donar la imatge al món de la Guàrdia Civil –un grup policial de naturalesa militar– reprimint ciutadans que volen votar i polítics que, legitimats per la victòria en les urnes i en acompliment del seu compromís electoral, intenten que això siga possible després d’anys d’humiliacions i silencis per part de Madrid. Ells, que es vanten de tenir, malgrat tot, una de les democràcies més avançades del món. La veritat és que la incapacitat manifesta del PP –però també del PSOE– de no voler reconèixer Catalunya com un subjecte polític a causa d’un nacionalisme testosterònic i enravenat és el que ha conduït a aquesta situació. Això sense comptar amb la influència psicològica que ha tingut entre els catalans una catalanofòbia que ve de lluny i que sovint ha estat instigada per notables com Pérez de los Cobos, Alfonso Guerra, Ibarra… per partits com el PP. Una catalanofòbia persistent de la qual l’Estat no se n’ha ocupat en cap sentit, sobretot en el judicial, especialment aquests dies que a les xarxes hi ha molts que somien amb el genocidi com una solució immediata del problema.
La veritat, però, és que fa dies que Catalunya viu en un Estat d’excepció incruent, dissimulat, on només es troba a faltar la presència pels carrers dels soldats, una presència, per cert, que la canceller Merkel no vol veure de cap manera tot siga per la reputació d’Europa i, sobretot, per la tranquil·litat dels inversors alemanys.
Fa res ho avisava el líder de Podemos, Pablo Iglesias, després de titllar Rajoy de corrupte, inútil i piròman. Despús-ahir, el mateix dia que la Guàrdia Civil entrava als diaris El Punt Avui, Vilaweb i Racó Català per a notificar amenaçadorament que no es podia publicar publicitat sobre el referèndum, ho afirmava també sense embuts el president Puigdemont. El mateix dia, també, que Montoro intervenia, amagat covardament darrere d’un eufemisme vergonyant (mecanismo innovador de control), els comptes de la Generalitat. És a dir, aplicava parcialment l’article 155. En molt pocs dies hem vist en la corda fluixa la llibertat d’expressió. Hem vist utilitzar l’estament judicial de part amb l’única intenció de reprimir políticament les institucions catalanes i els seus representants. Hem vist desplegar milers de policies pel territori català, identificar persones que simplement penjaven cartells… Faran el que faça falta, ha dit Rajoy, per tal que no es faça el referèndum. El que faça falta… Vol dir amb això Rajoy, el líder d’un partit que a Catalunya només té tres alcaldies en una sola província, engarjolar una desena de dirigents polítics amb Puigdemont i Junqueras al capdavant? Tancar els mitjans de comunicació públics i asfixiar aquells que són considerats rebels? Assumir plenament el sistema educatiu per tal de poder “españolizar” més i millor? Il·legalitzar els partits independentistes que configuren la majoria parlamentària catalana? Fet i fet, per al vicepresident Oriol Junqueras, el PP està aprofitant la convocatòria del referèndum per a “liquidar tots els principis fonamentals de la democràcia espanyola” junt amb les institucions dels catalans. I no li falta raó.
Bo, suposem que, finalment, a força de mastegots, detencions, a força d’aterrir la població catalana amb el desplegament amenaçador dels policies, d’apropiar-se dels patrimonis d’uns quants dirigents deixant-los en la ruïna, impedeixen el referèndum. De veritat creuen Rajoy, Sánchez i tots els monstres de la caverna que hauran acabat amb el problema? Es pensen que els catalans es quedaran amb els braços plegats? No, és clar que no. I, doncs?
I si a l’última es fa el referèndum i guanya el “sí”? Cal preveure pel que hem vist fins ara que, aleshores, actuaran encara amb més duresa. En quins termes? Han perdut el cap.
Com siga, la societat catalana sembla preparada per a assumir un embat així. No podia esperar cap altra cosa i aquests dies, fins i tot, ciutadans que ahir qüestionaven la conveniència de la separació d’Espanya, avui gairebé la imploren. A molts ja els fa més por quedar-se en Espanya que aquest estat d’excepció encobert.
Els catalans, deia, estan preparats per a aguantar més temps encara la repressió d’un govern en mans d’un partit corrupte i amorrat permanentment a la nostàlgia franquista. El cas és si ho està, de preparada, la societat espanyola. S’haurà de veure. Tot just, tot això acaba de començar.
