En la política, com en la vida privada, hi ha decisions que, més enllà de l’impacte immediat, tenen conseqüències de llarg abast. La il·legalització de l’esquerra abertzale, per exemple, va propiciar que Patxi López fóra lehendakari amb el vots del PSE i del PP basc, cosa que hauria estat impossible sense aquella decisió judicial estratègica. En l’àmbit privat, tots som capaços d’endevinar en quin instant la nostra vida va prendre un camí de creixement i de felicitat o va entrar en un cul de sac.
La pèrdua de les colònies espanyoles a la darreria del segle XIX va provocar, per exemple, que la burgesia catalana descobrira el propi país com a projecte polític. El fet, de retruc, va generar un catalanisme de base popular que ha impregnat la cultura cívica del país. Durant el període republicà van cristal·litzar políticament aquests dos projectes a Catalunya, burgés i popular, que el franquisme va estroncar de soca-rel. Als anys 60 es va gestar un nou catalanisme en què confluïren en un sol aiguabarreig aquelles dues tradicions. En un país d’al·luvió demogràfic, hi van jugar un paper clau els “altres catalans”, tan gràficament simbolitzats per Paco Candel. El país resultant –la Catalunya industrial, moderna i urbana– no s’entén sense aquestes incorporacions al·lòctones. El PSUC hi va desplegar un paper decisiu convertint-se, en el cor de l’antifranquisme, en el partit més compromés amb la cohesió social. Més de 3 milions dels catalanoparlants actuals són d’origen forà i és gràcies a ells que avui la llengua catalana té una massa crítica que la fa viable enmig de la globalització.
Aquesta hibridació cultural perd influència social amb la irrupció política del pujolisme postfranquista, un projecte populista que genera una hegemonia sociocultural i territorial difícil de batre en el terreny electoral. Fins al tripatrit de Pasqual Maragall i Carod-Rovira no apareix a Catalunya una alternativa política institucional gràcies a la pluralitat de la qual les classes populars i mitjanes es tornen a sentir part d’un mateix projecte col·lectiu. Aquell tripartit representa un autèntic trencall ideològic, un punt de no-retorn en el sistema cultural i polític del país. Per primera vegada des de la mort de Franco, es clavilla la supremacia pujolista i apareixen en l’esfera pública factors i actors –territorials, mediàtics i discursius– fins llavors inèdits o relegats a un segon pla. La refundació d’ERC com a partit socialdemòcrata i “esquerra nacional” esdevé la pedra cantonera sobre la qual se sargeix el recanvi. L’entrada d’Iniciativa al govern de la Generalitat incorpora a la dinàmica institucional, amb tots els matisos que calga, la vella tradició del PSUC i la seua àmplia xarxa de complicitats socials. El catalanisme popular recupera, gràcies al tripartit, el seu paper històric i, en conseqüència, el pujolisme perd encaix ideològic i territorial en el “país nou”.
El nou projecte es visualitza en l’elaboració d’un nou Estatut, impugnat radicalment per l’stablishment espanyol. La frustració pel menyspreu a la nova carta de convivència que representa l’Estatut està en l’origen de l’actual procés independentista –un procés de matriu sociocultural que ultrapassa, de molt, els partits polítics que l’encapçalen a les institucions a hores d’ara. Que els sectors convergents s’hagen incorporat al flux de la nova hegemonia subratlla l’enorme poder mobilitzador de la frustració –cada dia més i més transversal. L’aparició de les CUP en l’escenari subratlla la importància de l’eix social dins del projecte nacional. La institucionalització d’aquesta cultura política assumeix un altíssim valor per a la cohesió social d’un país més complex com més va, immergit en dinàmiques “glocals” de gran intensitat.
Amb tot, el debat d’aprovació de la Llei del Referèndum de dimecres passat ha deixat en l’aire un dilema també de gran valor estratègic per a l’esdevenidor social i polític de Catalunya. El trencament en directe de Catalunya sí que es pot durant aquell ple no presagia res de bo perquè –per primera vegada des de la darreria del segle XIX!– alguns sectors de l’esquerra catalana tenen temptacions lerrouxistes contra les quals el vell PSUC n’havia estat l’antídot. Els aplaudiments del PP, Ciutadans i PSC en una intervenció de Joan Coscubiela són l’abraçada interessada de l’ós de la qual s’hauria d’haver protegit el diputat.
Pablo Iglesias va ser el primer a relliscar en aquest aspecte quan apel·lava, fa dos anys, a “esa gente de barrio que no se avergüenza de tener abuelos andaluces o padres extremeños, que tiene que sacar los dientes”. Un discurs recuperat l’any passat per l’escriptor Pérez Andújar que reinvindicava legitímament, en el Pregó de la Mercé, la cultura popular espanyola en la conformació de l’imaginari sentimental de la Barcelona actual, però que s’oblidava –vés per on!– de la que va representar aquell catalanisme republicà i també el de l’exili, tan rellevant. El paper de Lluís Rabell i Joan Coscubiela durant el debat d’aquesta setmana fa témer l’aparició del fantasma Lerroux i s’enfronta obertament a les opinions expressades dos dies abans per Gerardo Pisarrello demanant la participació en el referèndum i també a la crida d’Albano Dante Fachin Dante –en temps cedit per la CUP.
La decisió de Catalunya sí que es pot davant de la situació catalana té, al meu entendre, un valor definitiu. O s’afegeix a la nova cultura cívica i transversal que ha emergit amb el “procés” o segueix el discurs de Pablo Iglesias –i Iñigo Errejón, enfitat d’Ernesto Laclau–, darrera expressió del pensament suposadament regeneracionista de la Generación del 98. “No hi ha res més poderós que una idea a la qual li ha arribat l’hora”, va deixar escrit fa ja molts anys Víctor Hugo. Vés a saber què passarà el 2 d’octubre. Però em fa l’efecte que, marcs jurídics al marge, la societat catalana ha pres una decisió de futur. L’esquerra hereva del vell PSUC faria bé d’entendre que es troba en una cruïlla que condicionarà la vida catalana potser durant dècades. Com en la pel·lícula La decisió del rei, basada en fets reals esdevinguts a Noruega durant l’ocupació nazi, convé no equivocar-se de bàndol ni de barricada.
