Torne de passar uns dies a València, una ciutat d’una catalanitat extraordinària; i no parle només de llengua (que, venint del sud, també) sinó d’arquitectura, de disposició urbanística, d’aquella prodigiosa barreja entre el gòtic dels edificis històrics i l’elegància aburgesada de les construccions de principis de segle. Parle de varietat d’oferta cultural, de cosmopolitisme.
A València, el turista pot fer de tot, des de visitar el vessant més mariner, pel barri del Cabanyal, a passejar entre palaus per la València més medieval i renaixentista del centre històric i del districte del mar, net i ben cuidat; o deixar-se arrossegar pel vals que regala a mitja nit un violinista ocasional a la plaça de la Verge i, fins i tot, passar dies i dies entre obres de teatre o les sales de la més de dotzena i mitja de museus que té la ciutat. València mai s’esgota.
En aquesta ocasió, jo m’he decantat per les exposicions, entre les quals recomane “Les imatges del poder”, que es podrà visitar al MUVIM fins al 15 d’octubre, estructurada en tres parts al voltant d’una sèrie de fotografies de reis africans d’Alfred Weidinger, retrats pictòrics de monarques espanyols i de presidents de la Diputació de València (cap ni un de l’època de la República…) i, una tercera sala amb material fotogràfic més heterogeni, procedent de diversos mitjans de comunicació com El Mundo, Valencia Plaza o El diario.es, entre els quals destaquen fotografies de diversos polítics, sobretot valencians, que han accedit al poder després de la mort de Franco.
El contrast entre les pintures de règies figures des de la d’Isabel II, enjoiades i vestides amb les seues millors robes, mirant al front, conscients de la inqüestionabilitat del seu poder diví i etern amb la doble fotografia oficial que té el rei Felip VI ens fa evident que el poder ha deixat de ser irrefutable i perpetu i la monarquia ho sap. Aquesta acceptació és segurament la que justifica que Felip VI mostrara una imatge familiar i amable, vestit amb pantaló, jaqueta i corbata blava, en la seua primera fotografia oficial, quan va accedir a la corona en el moment en què més qüestionada ha estat la monarquia en la nostra història recent. Ara, però, quan el que es qüestiona seriosament és la forçada unitat d’Espanya, Felip VI mostra una imatge oficial en què vesteix l’uniforme de gran etiqueta de Capità General. Em pregunte si això és casual i baladí…
Avance en l’exposició i em trobe amb les imatges dels que han estat els polítics valencians més representatius dels últims anys: Francisco Camps, Rita Barberá i Alberto Fabra. Em crida l’atenció que Camps i Barberà apareixen rient a cor què vols, fins i tot en postures de no ser capaços d’aguantar les rialles, com si el poder i el govern foren cosa de riure, i haguera estat d’ells… De Fabra destaque la fotografia en què, doblegant-se com un jonc, reverencia i besa l’anell del bisbe Cañizares. El fet que un president haja de fer això en ple segle XXI em fa pensar que segurament no hem avançat tant. No hem avançat gens. Els nostres polítics fins ara han gestionat el País Valencià amb la idea d’un poder pretésament democràtic i laic concebuda fa més de tres segles des de Castella i radicada exclusivament a Madrid, sense pensar en els interessos reals i en la identitat dels valencians. I nosaltres, súbdits submisos, encara no veiem que el llast del vassallatge el continuarem pagant ben car, i més ara que als catalans no els espanta un uniforme de gran etiqueta de capità general.
