Semblava que no, però per fi arriben les vacances. Temps d’aprendre, de descansar, de viatjar, de rostir-se al sol entre canyeta i tinto de verano (vaja, el vi amb gasosa de tota la vida). Confesse que jo sóc peresosa de mena i sóc de les que es queda a casa mandrejant entre les pàgines dels llibres o el teclat de l’ordinador. No m’interessen massa el turisme ni els viatges i, a més a més, tinc la sort de viure en una ciutat, en una comarca, cobejada per turistes de tota mena i procedència. O de caricatures de turistes de tota mena, no?
M’ho plantege l’últim dia de despatx quan travesse l’Esplanada per anar a buscar l’autobús que em portarà a casa, com cada migdia. Aquella Esplanada que l’any 1965 en la guia Alicante y la Costa Blanca, Fuster va definir com el paratge més amable i feliç d’Alacant, allà on “els visitants s’estacionen en fatal entrega a les seduccions de l’ambient.” Mentre camine, pas a pas, un rusc de cambrers m’assetgen insistentment oferint-me uns llistats de menús amb plats combinats amb “fregitori” de tot tipus: calamars fregits amb amanida mediterrània, ous ferrats amb bacon (vaja, amb la cansalada de tota la vida), croquetes, esmorzars anglesos i –això sí, que no falte– spanish paella. L’encant gastronòmic d’Alacant són, com és sabut, els arrossos mariners, riquíssims en sabors i en varietat d’ingredients autòctons, però ja ens va bé deixant-nos diluir en una modalitat de paella a l’espanyola.
S’acosta el dissabte i l’oferta turística és també d’allò més suggeridora, cridanera i seductora: qui pot negar-se a quedar a la plaça del Mercat Central (sí, aquella que alguns de tant en tant recorden que és la del 25 de maig, la del bombardeig més cruent de la història d’Espanya) a fer-se unes tapetes –poques– amb litres i litres de cervesa a bon preu, empastifant les llambordes de brutícia diversa i amenitzant la migdiada del veïnat a grito pelao i amb música a un volum insuportable? I la cervesa, els gintònics i els platets d’spanish paella (per no emborratxar-se massa) continuaran Rambla avall, Barrio (vaja, el Barri del Carme de tota la vida) amunt, ratlleta ací, vomitada aquí, pixarrada allà, fins ben entrada la matinada. Alacant, incapaç d’exercir de capital amb dignitat, incapaç de vertebrar el sud front al pes de ciutats com Elx o Alcoi, ha esdevingut en els últims anys capital (inventora) del tardeo. D’això sí que n’ha sabut fer bandera.
Alacant, Magaluf peninsular, fins ara ha apostat pel turisme més cutre, pel que obliga a les protestes constants dels veïns del centre històric pregant una mica de respecte, pel que ens fa lluir als autobusos cartells com ‘Prohibit viatjar sense camiseta’ o al tramvia ‘No poseu els peus damunt dels seients’ (regles d’educació bàsiques i elementals, no em direu que no). Turisme d’alcohol i paella de pot. Turistes que, per quatre xavos, s’amunteguen socarrats pel sol del migdia sota una ridícula i angoixant plantació de para-sols com un bosc de bolets multicolors a la platja del Postiguet, mentre els alacantins obviem l’Alacant de l’arquitecte Juan Vidal Ramos, la de la Guerra de Successió, la de la guerra Civil, l’Alacant d’Azorín, la de Gabriel Miró i la del Tio Cuc de Coloma i Valor. I així ens va i en això ens estem convertint: en una paella espanyola reescalfada i amb l’arròs empastifat. Al gust del turista del tardeo.
