Com cada vespre, després del tediós treball a l’Oficina de Patents de Berna, el físic de cabellera fosca i despentinada, amb més aparença de poeta que de científic, es va refugiar al despatx del diminut pis que compartia amb Mileva Maric, la seua esposa, i el seu fill, Albert. Feia mesos que es replantejava la manera en què la ciència concebia l’espai, l’energia i el temps, perquè detectava l’existència d’una incompatibilitat entre la mecànica newtoniana i l’electromagnetisme. L’obsessionava trobar una teoria que explicara el moviment dels cossos en absència de forces gravitatòries, un projecte ambiciós i agosarat que requeria una gran capacitat de concentració durant les llargues sessions en les quals gargotejava sobre el paper desenes de fórmules matemàtiques barrejades amb textos breus de cal·ligrafia minúscula i il·legible. A causa de l’esforç que havia d’esmerçar-hi, quan es notava la ment saturada per la complexitat que adquirien els conceptes que analitzava, optava per allunyar-se del problema i, amb la finalitat d’aclarir el pensament, recórrer al poder taumatúrgic de la música.
Aquella nit de la primavera del 1905, el jove Albert Einstein va baixar a la cuina, es va servir una tassa de cafè, va obrir la deteriorada funda on guardava Lina, l’inseparable violí, i va començar a interpretar de memòria melodies de Mozart per despertar la creativitat i nodrir la intuïció. Des de xiquet, posseïa una refinada percepció musical, no li calia llegir les partitures, simplement havia de prestar atenció a la duració de cada nota i deixar-se amarar per la bellesa de l’arquitectura interior de les composicions del músic austríac. El mateix experimentava amb les de Bach, de qui admirava la precisió, la capacitat combinatòria i l’equilibri matemàtic. En un moment donat va iniciar la sonata K 448, una de les més intenses i madures de Mozart, i la cascada fresca de l’allegro, juntament amb la claredat, la simplicitat i la perfecció de l’estructura, va reactivar el procés analític. Amb els ulls clucs, Einstein lliscava els dits de la mà esquerra pel diapasó, mentre calculava mentalment la mètrica de l’obra i notava com la beutat de les notes que brollaven de l’instrument li obria la mirada a territoris poc explorats i li desvelava la simetria oculta de l’univers, una harmonia preestablerta que només esperava que algú amb una oïda atenta la captara. Va rematar la peça amb el final enèrgic que exigia Mozart, va col·locar Lina dins de la funda, es va ajustar el nus de la bata i va tornar al despatx.
Com sempre, la música havia inspirat al científic de cabellera impossible i indumentària extravagant esbossos de teories noves i arriscades que, en breu, l’ajudarien a unificar idees, a plantejar una concepció diferent de l’espai i el temps i a desenvolupar una de les equacions més famoses de la física moderna: E=mc².
