Tinc el vici d’escriure. El vaig agafar a eixa edat en què s’agafen d’una manera pueril els vicis més perdurables, com ara el de beure o el de fumar. Provinc d’una família amb uns quants membres que s’han deixat atrapar per una addicció o una altra: el joc, l’alcohol, el tabac, la política i, el més refotut de tots, el treball.
Ser addicte al treball és una mala cosa. Jo en vaig ser i encara em resten seqüeles. Em costa desconnectar de la faena i odie eixe temps en què la majoria dels contribuents ho ha fet.
El primer vici que vaig tindre no fou el d’escriure, sinó el de la lectura. Llegia tot allò que em queia en les mans, mentre no foren manuals ni tingueren massa números. Fins i tot els llibres de text de cursos superiors.
M’atrau, m’atreia d’allò més, la lletra impresa. Arribava la meua desmesurada passió a tal extrem que quan entrava en un cementeri em llegia totes les làpides que es trobaven en la línia dels meus ulls.
M’ha costat un enorme esforç aprendre a discriminar i triar amb trellat les meues lectures, en això, com en tantes altres coses, m’ha faltat un guia competent i fiable.
Prompte vaig sentir la necessitat de dir la meua. No és fàcil, encara que ho puga paréixer a primer colp d’ull, fer-ho bé, amb una veu i un estil propis. Confesse que en els meus primers i segons intents era com un kamikaze irresponsable i descuidat que construïa un text literari amb les costures a mig cosir.
Amb els anys he aprés que llegir i escriure van de la mà. Les bones lectures són font d’inspiració i model per a escriure i també per a pensar. Aquests dies de vacances hi ha qui llegirà només per a passar l’estona, eixe només és el problema, no s’ha de llegir mai per a passar només l’estona.
Hi ha escriptor, en el sentit ampli de la paraula, que mor, que fracassa, que s’equivoca, que s’estavella contra el mur de la seua ceguesa per no saber triar, contrastar, les seues lectures. Les bones lectures ens ajuden a saber-nos situar en el temps i en el món. No es pot viatjar sense brúixola, sense GPS. La mirada d’un escriptor és tan important com la de qualsevol artista o pensador, de fet és fonamental, però, com l’estil es construïx. La lectura ens obri les finestres de la ment i, si no som uns obtusos, descobrirem i ampliaren la nostra capacitat de pensar, de reflexionar, de raonar amb fonaments sòlids, de sentir, de posar en dubte els discursos oficials i ser crítics, ens ajudarà a ser una mica escèptics i gens dogmàtics.
Aquells que alcen murs, dogmes, amb un llibre en les mans, no són bons lectors. Ells sí que tenen un mal vici, el de creure’s posseïdors d’una veritat amb la qual pretenen subjugar-nos. A mi la meua passió per la lectura em fa més lliure i feliç.
