Què passarà a Catalunya? Vull dir despús-demà, d’ací que acabe l’estiu, aquesta tardor, l’1 d’octubre i l’endemà… Ningú no ho sap però tothom espera que passe alguna cosa després de cinc anys d’estira-i-arronsa amb un Estat que ha contestat al principal repte democràtic dels seus darrers quaranta anys amb receptes del segle XIX, amb l’artilleria jurídica –de moment– i també amb la de la retòrica de l’espanyolisme més ranci. És evident que ni el PP ni cap partit espanyol esperava que les coses arribaren tan lluny. En el fons confiaven en la lenta descomposició del bloc sobiranista i en la desmobilització ciutadana com a resultat de l’actuació de les clavegueres de l’Estat. Una actuació maldestra els detalls de la qual mai no acabarem de conèixer atès que tant el PP com el PSOE han decidit al Congrés que no cal. És el que es pensaven, sí, però el procés tirava endavant i ells, ai, això no ho tenien previst. Mentrestant, des de la premsa espanyola i des del Govern d’Espanya es va construint un relat a fi de diabolitzar el sobiranisme i justificar així qualsevol acció en nom de la democràcia. En el llenguatge de Madrid els independentistes són colpistes, autoritaris, gent que delira, revolucionaris a la bolivariana, una colla de corruptes amagats darrere de la cortina de fum de la independència… Tot molt simple.
La pressió ara mateix sobre els protagonistes és enorme. L’Estat amenaça els sediciosos amb multes multimilionàries i assenyala fins i tot el camí cap a la presó. La ministra Cospedal ha recordat oportunament, fent de comparsa de Felip VI, quin és el paper de l’exèrcit en aquesta partida. A les amenaces i els advertiments s’han sumat recentment González, Aznar i Zapatero. Cap d’ells ha dit res de nou. González ha demanat la suspensió de l’autonomia, Aznar ha vaticinat que Catalunya es trencarà i Zapatero, que això de fer referèndums no val per a res. El cas és si suspendre l’autonomia o impedir el referèndum solucionaran el problema. Ho arreglarà desplegar la guàrdia civil pels carrers de les ciutats catalanes? Empresonar Junqueras, Puigdemont, tot el govern amb la majoria dels dirigents de les entitats sobiranistes? Què diran llavors en les principals cancelleries d’Europa? Es pensa algú que els catalans es quedaran muts i a la gàbia? És evident que no.
Tot plegat el Govern ja ha dit per activa i per passiva que hi haurà urnes a l’octubre i, també, que no se sent concernit per la legalitat espanyola. Si els catalans voten que sí, es proclamarà la independència. Si voten que no, hi haurà eleccions autonòmiques i s’obrirà un nou escenari.
Així les coses, l’Estat haurà de calcular molt bé la jugada i la ciutadania espanyola, reflexionar a fons sobre les implicacions que una acció repressiva de llarg abast sobre Catalunya podrien tenir en el cos de la malalta democràcia espanyola.
Passe el que passe el ben cert és que res ja no serà igual. S’ha posat en marxa el comte enrere.
