Sovint, en els bodegons de Clara Peeters apareixen plats i bols de porcellana blanca, unes peces d’origen xinès, anomenades kraak, que, a partir del 1570, es van estendre arreu d’Europa a través de Portugal i Espanya, sobretot mitjançant la xarxa de contactes dels Habsburg. Assenyala Alejandro Vergara que “els arxiducs Isabel Clara Eugènia i Albert d’Àustria posseïen una important col·lecció al seu palau de Brussel·les” i que, “des de principis del segle XVII, el comerç holandès va augmentar la presència d’aquesta mena d’atuells en les col·leccions europees” (El arte de Clara Peeters, 2016). També hi veiem copes de vidre i d’argent daurat amb la màgica plasmació de les textures, les lluentors, les transparències, els reflexos… que tanta sensació de versemblança produeixen. I, com corresponia a una taula burgesa ben parada, no poden faltar, a més dels aliments de tota mena –cars i exòtics amb freqüència–, les tovalles brodades, un complement que indicava la posició i les bones maneres dels qui s’ho podien permetre. Un compendi, en definitiva, dels hàbits gastronòmics i de les possessions materials destinades a tal fi de les classes altes; un compendi d’una part del món domèstic al qual eren relegades les dones i que, per tant, es considerava que constituïa un tema adient per a les pintores.
Plats de porcellana, copes i tovalles brodades, entre altres elements propis d’aquest àmbit, componen The Dinner Party (1974-78), una obra de l’artista nord-americana Judy Chicago (1939), instal·lada al Brooklyn Museum de Nova York –peça central de l’Elisabeth A. Sackler Center for Feminist Art–. En concret, trenta-nou coberts disposats en una enorme taula triangular, que fan referència a trenta-nou figures femenines cèlebres, mitològiques o reals, des de Safo a Virginia Woolf; un conjunt que es completa amb altres 999 noms inscrits al sòl de marbre. Després de quatre anys de treball –en què van intervindre el dissenyador industrial Ken Gilliam i més d’un centenar de col·laboradores (la llista de les quals s’adjunta a la instal·lació)– es va exposar per primera vegada al Museum of Art de San Francisco. L’autora pretenia –diu Whitney Chadwick– promoure el canvi social creant un respecte a la història i les produccions de les dones, tantes voltes oblidades.
Ja el 1705, l’escriptora anglesa Mary Astell advertia amb ironia: “Atès que els historiadors pertanyen al sexe masculí, poques vegades es dignen a registrar les grans i nobles accions dutes a terme per les dones i, quan ho fan, hi afegeixen aquesta sàvia observació: han actuat situant-se per damunt del propi sexe. I, amb això, podem intuir el que volen fer entendre als lectors: les grans accions no foren executades per dones, sinó per homes amb faldilla!”. De nou, la vella concepció del tercer sexe, de les virago, aplicada a les dones que destacaven en un camp en el qual es considerava que no eren competents. Fins i tot en la pirateria, una activitat tan allunyada de les que ens ocupen, trobem aquesta idea. Conta Borges, a “La viuda Ching, pirata” (Historia universal de la infamia, 1935), que és ben cert que hi ha hagut corsàries: “Mujeres hàbiles en la maniobra marinera, en el gobierno de tripulaciones bestiales y en la persecución y saqueo de naves de alto bordo. Una de ellas fue Mary Read, que declaró una vez que la profesión de pirata no era para cualquiera, y que, para ejercerla con dignidad, era preciso ser un hombre de coraje, como ella”.
Judy Chicago va dedicar un dels seients de The Dinner Party a Anna Maria van Schurman (1607-1678), una erudita, escriptora i artista –una mica més jove que Clara Peeters– que, igual que Isotta Nogarola, Elisabetta Sirani i les germanes Dorotea i Margarida Macip, entre altres exemples, es va consagrar a l’estudi i a les arts i, en el seu cas, es va mantindre cèlibe bona part de la seua vida. Quan tenia 16 anys, el seu pare, a punt de morir, conscient de les extraordinàries capacitats intel·lectuals que posseïa, li va demanar que mai no es casara. El 1636, després d’escriure un poema en llatí en què lloava la Universitat d’Utrecht però es lamentava de l’absència de dones en aquesta institució, va rebre una invitació per assistir a classes de les facultats de Lletres i de Medicina, sempre que es mantinguera separada de la resta de companys per una cortina. Es convertia així en la primera estudiant universitària dels Països Baixos i, segurament, d’Europa. A més, va ser una experta en teologia i va arribar a dominar catorze llengües, la meitat de les quals, llengües clàssiques i semítiques. Malgrat que mai no va exercir la pintura i el gravat de manera professional, fou admesa en la guilda de Sant Lluc d’Utrecht el 1641 i, a la Història dels pintors holandesos (1718), de Houbraken, apareix al costat de Rembrandt. Tanmateix, sempre va haver de lluitar contra les convencions que volien confinar les dones a l’espai de la llar, l’espai dels plats, les copes i les tovalles.
