En un acte celebrat a la mítica sala Radio City de Nova York, el Festival de Cine de Tribeca ha homenatjat El padrí, la pel·lícula de Francis Ford Coppola, basada en la novel·la homònima de Mario Puzo. Han participat en l’efemèride –poca broma!– Al Pacino, Robert De Niro, James Caan, Robert Duvall, Diane Keaton i Talia Shire, el bo i millor, traspassat Marlon Brando, del repartiment d’una obra mítica que acaba de fer 45 anys. Un homenatge més que merescut, al meu entendre, entusiasta com sóc, a un film en el qual, segons veiem cada dia, s’inspira la “realitat”. De fet, la saga ha esdevingut un clàssic de la cinematografia; però també de la ciència política més acadèmica!
He dit de la ciència política, i no me’n desdiré si volem un patró –un paradigma?– que ens ajude a comprendre les complexes promiscuïtats entre les esferes econòmica, mediàtica i política que determinen aquesta “realitat” que vivim com a real, vostès i jo ja ens entenem. Pense en l’estat espanyol en conjunt, però alhora en cadascuna de les colònies adjacents i perifèriques. En el País Valencià d’Emarsa, de Gürtel, d’Imelsa o de Taula, per exemple. En la Catalunya dels Pujols, Pretòria, el Palau i tota l’herència de les bones famílies de l’antic oasi d’enllà de la Sénia. I, ja no dic res, de l’Espanya de la Villa y Corte i els territoris del cereal, els fons estructurals europeus, els subsidis indecents i els EROs dels sultanats fills del pacte potsfranquista signat a sang quan Coppola estrenava El Padrí.
He vist la notícia en diversos informatius, que incloïen també els casos de corrupció “reals” que la cadena televisiva jerarquitzava a conveniència. En La Sexta, posem per cas, amb el pessic de sal sobre uns més que no sobre altres; en Tv3, a l’inrevés, vist a l’engròs. Dues mirades més o menys complementàries sobre la mateixa –la mateixa?– “realitat”. En tots dos casos he quedat amb la mateixa sensació: la “realitat” política televisada s’assembla cada dia més a la “ficció” cinematogràfica que representa El Padrí! O dit d’una altra manera: la “ficció” –filla de la imaginació!– s’ha convertit en la pura i crua “realitat” dels fets constatables i noticiables de què, almenys en teoria, s’ocupa el periodisme! Quina és la veritable ficció a hores d’ara?, em pregunte dins de mi, més perplex que el meu enyorat J.V. Marqués. ¿La “imaginada” per Puzo-Coppola i interpretada per Brando, Pacino i De Niro o la que, segons els media, els jutges i els fiscals, se’ls imputa als Correa, al Bigotes, a l’Aguirre del chulapón, al matrimoni Camps-Zaplana, a Matas i a l’anomenat eix de la prosperitat? ¿Qui era de veritat don Vito Corleone, Marlon Brando o Correa? Em fa l’efecte que la confusió entre la vida certa i la virtual en totes les seues expressions –i la cinematogràfica només n’és una– ha esdevingut la mare de totes les batalles culturals que es fan i es desfan: la batalla entre l’autenticitat i la còpia! Entre la realitat i el simulacre de què parlava també fan anys Jean Baudrillard.
“No m’agrada la violència, Tom”, assegura, lacònic, Michael Corleone. “Sóc un home de negocis; la sang resulta molt costosa”. “No és res personal, només són negocis”, continua Michael. “És real la realitat?”, es preguntaven fa anys Paul-Watzlawick i l’equip de Gregory Bateson… I qui pregunta, ja respon, deia un altre clàssic.
