Decidida a mostrar-se al món com el que és, una pintora, i a deixar constància de la seua mestria, es col·loca en posició de treball davant d’un espill i s’hi mira: amb la mà esquerra sosté una petita paleta, els pinzells i l’estapolany o aguantabraç; amb la dreta, recolzada en aquest pal rígid de fusta destinat a mantindre el pols sense haver de tocar el suport, esbossa els traços d’un rostre. I així, a partir d’aquesta posa, fa un autoretrat, el primer d’una dona en ple acte de pintar, amb totes les eines, amb el cavallet; un tipus de composició gens freqüent en aquest moment, atès que els artistes, llevat d’Albrecht Dürer, no hi exhibeixen res de la seua vida quotidiana. I quan l’acaba, el signa a la part superior, amb lletres clares que destaquen sobre el fons obscur: Jo, Caterina van Hemessen, m’he pintat/ 1548 /a l’edat de 20 anys.
Ha après l’ofici del seu pare, Jan Sanders van Hemessen, i ja en fa vuit, d’anys, que la reina Maria d’Hongria, regent dels Països Baixos en nom del seu germà Carles V, va sol·licitar els seus serveis. La seua trajectòria resulta molt semblant a la de Levina Teerlinc; totes dues, filles d’artistes ben considerats, es formen a casa i aconsegueixen ben prompte un important reconeixement i l’accés a la cort. Gràcies al mecenatge reial eviten el control dels gremis, tan contraris sovint a acceptar les dones. Saben que són casos excepcionals, ja que el seu entorn professional –així ha estat des que van començar al taller patern– és masculí i sense l’ajut i la protecció dels seus progenitors no haurien assolit l’estatus del qual gaudeixen, encara que posseïsquen millors qualitats que els homes. De fet, el rang social de Caterina es palesa en l’elegant vestit de vellut que porta, no gaire pràctic i adequat per a la tasca que està duent a terme. Malgrat l’aparença, en aquesta obra, assenyala Craig Harbison (El espejo del artista, 2007), veiem “una imatge temptadora, alhora que contradictòria, de l’ambició d’una dona que acaba frustrada tant per la família com per la societat”, perquè, a pesar de l’exitosa carrera, poc després que el 1554 es case amb Christian de Morien, un famós organista de la catedral d’Anvers, es retirarà definitivament per dedicar-se a les obligacions familiars.
De la producció d’aquest breu camí, es conserven una desena de retrats de persones desconegudes i algunes obres de caràcter religiós (Descans en la fugida a Egipte i Crist i la Verònica), entre les quals cal incloure, per la seua decisiva intervenció, el Retaule de Tendilla (Guadalajara) –en l’actualitat al Cincinnati Art Museum–, enllestit a l’obrador del seu pare. Unes peces en què s’aprecia la mirada detallista, més pròpia de la pintura flamenca que de la italiana, que es recrea en les diferents textures dels objectes, en la incidència de la llum sobre les teles, els encaixos, els brocats, i en les subtils variacions, plenes de matisos, dels colors dels estris, de la pell, del fons. Una minuciosa atenció a la materialitat de les coses que “implica importants aplicacions de cara a una lectura feminista” –adverteix Whitney Chadwick– en la mesura que els escriptors sobre art de diferents períodes, des de Miquel Àngel fins a Joshua Reynolds, han identificat aquesta pràctica amb allò que és “femení” en sentit negatiu, ja que han considerat que “la concepció grandiosa està per damunt de l’observació íntima”, més “prosaica”, que “té les seues arrels en l’esfera domèstica presidida per les dones” (Mujer, arte y sociedad, 1990).
A aquest àmbit privat pertany Jove tocant el virginal (1548), una altra representació femenina inusual a l’època: una noia tocant un instrument musical. Un quadre “d’interior”, perquè una escena d’aquest tipus només pot tindre lloc en l’espai familiar, l’únic on se’ls permet desenvolupar les seues capacitats intel·lectuals. La semblança amb l’autoretrat –va vestida de la mateixa manera– pot fer pensar que també es tracta d’ella, però tenint en compte que no ho indica en la signatura, tot apunta cap a la germana. Un altra pintura en la qual Caterina van Hemessen demostra la ferma voluntat de traure a la llum sense embuts la vàlua professional i artística de dones com ella, de proclamar la legítima ambició de trencar els límits imposats. Les fronteres de la llar, on finalment el seu talent també quedarà confinat.
