El pare sempre deixava el seu esgavellat ciclomotor (o parotet màgic o cavall alat) sota la figuera, i llavors Cesc V. baixava d’un bot amb les maneres d’un cow-boy d’El Gran Chaparral i ben dret, unflat d’orgull, feia una ullada a l’horitzó tot retallat per les puntes descarades dels caquiers, dels magraners, dels anouers… De vegades, en la llunyania, li semblava veure un immens ramat de vaques roges caminant mansament cap a la fi del món, i un molí de vent removent una atmosfera de pols i un sioux hieràtic sobre el seu cavall en la punta d’una penya blanca com un crani dessecat al sol del desert més infernal, i tal volta uns núvols allargassats com llengües de sargantana…. En aquell moment, se sentia el xiquet més feliç del món. Això, no passava massa sovint. Fet i fet, son pare només el portava al camp a l’estiu, cap a finals d’agost, just quan la figuera respirava amb força per totes les seues fulles obertes igual que mans de gegant, just quan començava a donar muntanyes de fruita que després calia anar recollint en un cop i dipositant amb cura en un poal que sempre s’omplia ran a gavadals.
Ell es quedava sota la figuera mentre el seu pare, aixada al llom, cofat amb un mocador amb les quatre puntes nugades, es perdia dins del camp. Al cap d’uns pocs segons, només es podia sentir el passar secret del vent entre les fulles dels arbres, el refilar d’una cadernera desconhortada o el d’una palput emprenyadora, el brogir constant de l’aigua de la séquia, de tant en tant, també, el ras-ras de l’aixada gratant, removent la superfície de la terra… Enmig d’aquella quietud, assegut a la soca de la figuera, en contacte íntim amb la seua fusta tova, el xiquet somiava països que només sabia encara a blanc i negre, somiava gents, pensava històries… traçava mapes sobre el soler, soterrava pedres de formes estranyes, acompanyava el vol d’una merla fins la branca més alta de la seua figuera i, després, encara, sobrevolava amb ella l’amplíssima extensió de la fèrtil planúria, el traç del riu fins a la mar, els espessos boscos de canyes habitats per éssers misteriosos mai no vistos, xiuxiuejants en la solitud de la vesprada… Un migdia, mentre el pare dins del camp maleïa entre dents la sort que li havia tocat, mentre l’aigua de la séquia es detenia de sobte, mentre el sol adquiria el to de la corfa d’una taronja sanguina, mentre una rabosa de mirada amenaçant guaitava entre els matolls, mentre l’aire es perfumava amb el fum encegador de les canyes cremades…, mentre tot això passava, una granota petita va mussitar-li a Cesc V., a cau d’orella, un secret ,i tot seguit, va morir. La criatura aleshores va dipositar el cos de l’animal en una capseta buida de llumins i la va guardar en un forat angost del tronc de la figuera per on, si estiraves molt el braç, podies arribar a tocar-li el cor.
En acabar la vesprada, el pare i el xiquet van tornar cap a casa a lloms d’aquell ciclomotor, o drac alat, o papallona de metall… I allà es va quedar la granota ben morta, ben guardada dins de la capsa de llumins. Cesc V. mai no en va parlar d’aquell succés sorprenent i trist, ni encara el dia que, amb la mort rondant-li, va decidir escriure en les parets de l’habitació de l’hospital tot allò que volia endur-se si de cas se l’emportaven.
Molts anys després, un llamp va matar la figuera envejada pels déus. L’arbre es va partir en dos fent un gran terrabastall enmig d’una cortina d’aigua, mentre el riu s’emportava les seues restes terra endins… No en va quedar ni rastre. Mai més no va brotar cap figuera ni en aquell camp, ni en cap dels del veïnat. El xiquet, encara avui, a punt d’arribar a la meitat del seu viatge per la vida, serva el secret d’aquell animal lluent, perfumat amb l’ànima de l’arròs nodridor i el fang, el batec també d’aquell arbre gegant i el desig irrefrenable que l’habitava.
